Margarida Aritzeta és no sols una de les grans dames del crim de la literatura catalana, per seguir la terminologia a l’ús, sinó una de les nostres escriptores amb una trajectòria més profunda, més sòlida i més versàtil. Membre del col·lectiu Ofèlia Dracs, des del seu debut amb Quan la pedra es torna fang a les mans, premi Víctor Català 1980, no ha deixat de publicar novel·les, contes, narracions juvenils o assaigs fins a bastir una obra imponent que ha merescut la Creu de Sant Jordi o, fa poc, el reconeixement de la Universitat Rovira i Virgili, on havia impartit classes. L’obra d’Aritzeta abasta gèneres i interessos variats, però el gènere negre no sols constitueix un dels pals de paller de la seua producció, sinó que la seua influència es deixa notar de manera efectiva en bona part de les narracions que s’aparten d’aquesta modalitat narrativa.
La producció negra de Margarida Aritzeta va començar ben aviat: amb El correu de Trípoli, publicada en 1990 dins la col·lecció «La Negra» de l’editorial La Magrana. I, de fet, no l’ha abandonat mai, tot i que certes referències parlen d’un retorn al gènere a partir de la seua participació amb un relat en l’antologia Elles també maten, on apareix per primera vegada la inspectora dels Mossos d’Esquadra Mina Fuster, que més tard protagonitzarà una sèrie de la qual aquesta Teoria del gall és el lliurament més recent.
L’obra comparteix amb les seues predecessores bona part d’elements comuns, més enllà del protagonisme de la inspectora i de les trames secundàries que afecten els personatges recurrents de la sèrie. Un exemple és la presència d’episodis que lliguen la trama a l’actualitat: si en volums anteriors havien estat el BCN World o l’especulació immobiliària, ara hi trobem el robatori, durant el franquisme, de xiquets acabats de nàixer. Un altre són les referències musicals i literàries constants i els homenatges a alguns dels autors que admira Aritzeta: a l’origen del nom de la protagonista (Mina prové de Jaumina en homenatge al malaguanyat Jaume Fuster) o l’al·lusió a Andrea Camilleri de novel·les anteriors, ara s’hi suma un de ben especial: el record de Jordi Tiñena a través de l’aparició, al Balcó del Mediterrani de Tarragona, del sotsinspector Vidal, protagonista d’algunes novel·les de l’autor desaparegut el 2018.
Una altra de les característiques de la sèrie és l’equilibri entre una trama que, tal com demana el gènere, ha d’avançar amb ritme constant i l’interés de l’autora per aprofundir en el món dels personatges, un balanç que, en aquesta Teoria del gall, s’ajusta de manera impecable. De fet, no ens trobem amb una, sinó amb tres trames: una d’anecdòtica (el seguiment del cas d’un assassí que va deixant restes de la víctima a diferents llocs d’Europa) i dues de centrals, lligades entre si com són els tripijocs d’uns delinqüents de baixa estofa que organitzen bregues de galls, òbviament clandestines, i, lligada a aquesta, la desaparició de la mare de la protagonista amb qui, en novel·les anteriors, la inspectora ja havia mostrat fortes desavinences. L’atenció, però, no se centra únicament en la investigació, sinó que l’autora obre el focus i ens mostra alhora com evoluciona l’embolic que es genera a partir de les desaparicions tant de la mare de la protagonista com d’un estol ben valuós de galls. Aquesta diversitat permet a Aritzeta presentar-nos una galeria de personatges ben curiosa, entre els quals en destaquen dos: un exadvocat amb inclinacions sexuals malaltisses, l’Avogat, que intenta estafar a tort i a dret, i una presumpta vident, Madame Greta, tan curta d’estatura com sobrada de recursos. Personatges que se sumen als ja coneguts i que basteixen una novel·la compacta, profunda, que es llegeix amb la intensitat i l’interés que demana el gènere, però que, a la fi, ens deixa, com a solatge, la sensació d’haver penetrat un món molt més complex i ric en matisos. En definitiva, una novel·la que transcendeix el gènere i enriqueix, encara més, una trajectòria tan ferma com la de Margarida Aritzeta.