Quan Zeus, enfurismat, privà els homes del foc i provocà la seva misèria, no s’imaginava pas que Prometeu robaria la flama als déus per retornar-la als mortals. Els humans, infinitament agraïts, admiraren durant segles l’heroic gest prometeic i utilitzaren el foc per aixecar indústries, ciutats i satèl·lits. Fins que un dia (ai las!) descobriren que era el foc allò que els consumia. Dissortadament, en aquell moment ja no quedava cap déu que els pogués redimir. La humanitat, desemparada, va haver d’aprendre a salvar-se sola.
Miguel Pajares és, sens dubte, part de l’equip de rescat i aquest llibre (si se’m permet exprimir una mica més el mite) un salvavides de paper. L’autor s’hi mostra honest, rigorós i valent; veient que la Terra crema, no tanca els ulls, sinó que l’esguarda amb més atenció per trobar-hi respostes. El seu dictamen és clar: l’escalfament global ens condueix irremeiablement cap a una greu crisi ecològica, social i política, que comportarà un dels moviments migratoris més grans de la història. Davant nostre, dues preguntes: serem capaços de mitigar-ne els efectes? Sabrem gestionar èticament el previsible èxode migratori?
L’estructura del llibre mostra que Pajares és un intel·lectual polifacètic. En els dos primers capítols vesteix la bata de científic i desenvolupa una anàlisi profunda i alhora didàctica del canvi climàtic i els seus efectes; com a expert en les migracions humanes, en el tercer capítol ofereix un gran nombre de distincions conceptuals («desplaçat», «relocalització planificada», «població atrapada», «cultura migratòria»,…), gairebé a la manera de manual; en el capítol següent es posa el barret d’antropòleg i recorre alguns dels racons més calents del planeta (Àfrica, Àsia, Sud-amèrica); finalment, en el cinquè, més que en cap altre, fa emergir el científic social i polític, i activista argumentant elegantment per què és important parlar de refugiats climàtics, i per què mitigar i adaptar-nos al nou escenari requereix no només un canvi d’hàbits, sinó també una transformació radical del model econòmic.
No per ser ben conegut, el relat de les conseqüències del canvi climàtic deixa de ser pertorbador: inclou guerres, incendis i tifons, desertització, manca d’aigua potable, acidificació de l’oceà, fusió dels casquets polars o pujada del nivell del mar. A més, l’escalfament global castiga especialment les regions més empobrides ―paradoxalment, les que menys han contribuït a provocar-lo―. La tragèdia s’esquitxa d’injustícia.
Vet aquí dos breus exemples del llibre: Bangladesh concentra 167 milions de persones en una superfície de la mida de Grècia i gran part del país forma part del delta del Ganges, el més gran del món. Doncs bé, una pujada del nivell del mar d’un metre (un vaticini que s’espera que s’esdevingui en pocs anys) farà què el 50 % del país sigui inhabitable; l’autor calcula que cap al 2060 podria expulsar entre cinquanta i cent milions de persones. Un destí similar es preveu per a les illes Maldives: en poc temps, aquest paradís serà totalment engolit pel mar i els seus 300.000 habitants hauran de ser relocalitzats. Descobrirem, alarmats, que l’Atlàntida no era un mite, sinó una predicció.
Amb tot, més enllà de la descripció detallada i de l’anàlisi intel·ligent de les dades que ofereix Pajares, el clímax conceptual de l’obra arriba amb la noció de refugiat climàtic, que l’autor defineix com «la persona que ha abandonat la seva llar i es troba fora del seu país a causa, principalment, que el seu hàbitat ha patit una deterioració greu i irreversible pel canvi climàtic» (p. 227). Pajares defensa aquest concepte i, fins i tot, proposa un marc normatiu per a encabir-hi aquesta nova realitat.
La noció de refugiat climàtic és controvertida. En part, el debat té lloc entre companys de trinxera; alguns dels que rebutgen aquesta expressió ho fan pel temor que ampliar tant el concepte de refugiat acabi buidant-lo de contingut, de manera que altres refugiats (com ara els polítics) quedin desemparats. En el fons, és una discussió en l’àmbit del que avui en dia s’anomena enginyeria conceptual: dissenyar, esculpir i afinar els conceptes que necessitem per assolir els nostres objectius. I és que el nom no fa la cosa, però una mica sí. Com anomenem la realitat és fonamental perquè les paraules tenen connotacions semàntiques, efectes cognitius i conseqüències jurídiques, socials i polítiques. Per això, la lluita per un món millor és també la batalla per fixar uns conceptes que ens expliquin la realitat posant al centre la vida i la dignitat de les persones. Per això, no tinc cap dubte que l’assaig de Pajares és una ferma i sentida contribució a un món millor.