L’Ismael J. Sempere, el jove autor d’aquest breu poemari, ens indica, abans d’entrar en matèria, la seva voluntat que parem atenció al títol. Una sola paraula: Sem. És per això que, diccionari en mà, ens transcriu el significat en les seves dues accepcions. Aquest és el cas d’una paraula ambigua que es posiciona ella mateixa en dos pols oposats, i aquest fet fa que s’obri el ventall d’un joc poètic: per una banda tenim el potencial d’un futur encapsulat en forma de llavor, d’esperança en definitiva, i, per l’altra, el decaïment, la manca de vitalitat: la derrota. La lectura posterior decantarà la balança on també el lector, com a intèrpret dels poemes, hi té el seu paper.
Imagineu-vos un jove que viu sol en un pis d’una ciutat:
a aquest baix fosc on no toca mai la llum
i els dies o les nits tot és igual
Són les primeries de la primavera de l’any 2020 i un desconegut coronavirus anomenat la COVID-19 fa estralls en una població en part incrèdula i en part atemorida. El noi emmalalteix al bell mig d’aquests mals presagis i escriu poemes:
diu que he perdut el gust
i diu que és per això
que escric aquests poemes.
Parlem, doncs, d’una experiència personal de l’autor, d’una autobiografia d’un moment significatiu i concret. Si més no això vol semblar i es fa totalment creïble, una veritat que arriba sense entrebancs al centre emocional de qui la llegeix i es fa còmplice d’una experiència angoixant, d’una incertesa constant que sobrevola les hores i els dies. Tot gira al voltant de qui escriu, de qui conta en primera persona l’anomalia d’un temps, la imprevisibilitat d’una insòlita primavera urbana, de l’amor jove i de la mort, que fluctua i plana com un voltor en un clima com de ciència-ficció i a qui també dedica un poema:
et vaig escriure un sonet,
però no vas vindre.
En definitiva, la vida d’un jove que es podria transposar a la de qualsevol altre jove immers en uns fets que el sobrepassen i que per extensió i complicitat, ens sobrepassen.
Així, doncs, el poemari explica una història actualíssima i seguit d’un petit poema introductori, que ens situa en el camí, es despleguen vuit poemes, tots sense títol. Es desgranen pàgina a pàgina i s’enfilen en un collaret com si es tractés, a vegades, d’un poema llarg. Arrodonint l’obra, tres poemes la conclouen com a colofó d’una tempesta que va amainant en l’esperit del qui escriu els versos, o millor dit: de qui viu en els versos. El darrer, l’únic intitulat, ens acomiada amb un explícit «Adéu» i ens alerta, amb un bell paral·lelisme amb la malaltia, del possible contagi que ens pot transmetre el poema, sens dubte una malaltia crònica: l’addicció a la poesia.
I tot això ho fa l’autor amb irreverència i ironia, de vegades amb sornegueria. Amb un vocabulari molt planer, amb poemes breus, amb versos també breus, incisius i repeticions rítmiques que reforcen i compleixen l’objectiu de trasbalsar el lector, d’arrencar-li un somriure i al mateix temps una crua reflexió. Cal ressaltar el recurs del contrast de la irreverència dels poemes amb les citacions bíbliques, de l’ús enginyós de la transcendència de textos de les sagrades escriptures barrejats amb els fets instaurats com a quotidians en plena pandèmia. Aquest poemari és un sargit d’ambdues coses:
l’àngel del Senyor
va anunciar a Maria.
portava ocult el rostre
i un paracetamol.
La voluntat de l’autor de relativitzar la cosa sagrada de la cultura cristiana amb un cert regust d’humor àcid que envolta l’atmosfera de tot el conjunt, un fil d’humor que també reivindica, més que mai en el context del confinament, les carències d’una societat urbana que viu sobre l’asfalt, entre parets de formigó, que coneix les paraules, però no pas, en moltes ocasions, la cosa física que designen i que es troba molt allunyat de la seva manera de viure, concreta, gairebé grotesca, en l’oblit, essencialment empobrida en valors naturals. La textura i la impressió, per exemple, de les flors:
i no sabem que és més que un nom,
aquest nom
que és una cosa
i no sabem quina,