Ted Hughes és, segurament, el poeta que he intentat imitar més des que el vaig començar a llegir, diria que a primer de carrera. Tot aquell món animal (o aquells mons animals, potser millor), una mena de poètica romantiquíssima i antiromàntica a la vegada i les maneres diferentíssimes de fer dringar els poemes i els versos és una cosa que sempre he volgut per mi. La sort gran que he tingut, doncs, és que no escrivís en català, i això m’ha obligat a traduir-me’n un bon grapat de poemes per llegir-los bé. La majoria són traduccions diguem-ne d’estudi, per tenir clar el sentit de cada paraula, però també per mirar de llegir-ne amb calma i des de dins els mecanismes que fan que els poemes s’aguantin drets i que diguin bé tot el que diuen.
La qüestió és que un dels poemes que des que vaig començar a llegir Hughes m’han fascinat més és «Wodwo», el text que copio aquí a sota. Un wodwo és un ésser mitològic anglès, mig home i mig animal, normalment molt pelut, d’aire malèvol, que viu als boscos i que podríem emparentar amb els simiots de la vall del Tec. Darrere d’aquest poema, pel que sigui, per aquelles coses que fan el cervell i les lectures, sempre m’hi ha ressonat la figura de Joan Garí, oblidat de tot, com una bèstia que va «de dies al pic del sol / i de nits a la serena, / sens alçar los ulls al cel / i vivint d’arrels i d’herba», que deia Verdaguer, o «com una fera dels camps» que s’acota a les coses «al cap d’anys de terrejar», que deia Maragall ―i quin bon verb que és terrejar, que, tot sol, potser amb aquell «com un ós quan se redreça», ja li fa mig poema―. El wodwo de Hughes, doncs, d’alguna manera, també em completa diguem-ne psicològicament el Garí de Verdaguer i Maragall en el moment que és mig bèstia, i me l’omple de tota una mena de teologia negativa que sembla que vagi més enllà del que Garí buscava quan era un sant i era un home.
WODWO
What am I? Nosing here, turning leaves over
Following a faint stain on the air to the river’s edge
I enter water. What am I to split
The glassy grain of water looking upward I see the bed
Of the river above me upside down very clear
What am I doing here in mid-air? Why do I find
this frog so interesting as I inspect its most secret
interior and make it my own? Do these weeds
know me and name me to each other have they
seen me before do I fit in their world? I seem
separate from the ground and not rooted but dropped
out of nothing casually I’ve no threads
fastening me to anything I can go anywhere
I seem to have been given the freedom
of this place what am I then? And picking
bits of bark off this rotten stump gives me
no pleasure and it’s no use so why do I do it
me and doing that have coincided very queerly
But what shall I be called am I the first
have I an owner what shape am I what
shape am I am I huge if I go
to the end on this way past these trees and past these trees
till I get tired that’s touching one wall of me
for the moment if I sit still how everything
stops to watch me I suppose I am the exact centre
but there’s all this what is it roots
roots roots roots and here’s the water
again very queer but I’ll go on looking
WODWO
Què soc? Que poso el nas aquí, que remoc les fulles
Que segueixo una taca borrosa en l’aire cap a la vora del riu
I entro a l’aigua Què soc per migpartir
El gra cristal·lí d’aigua quan miro amunt veig el llit
Del riu per sobre meu capgirat molt clar
Què hi faig aquí enmig de l’aire? Per què trobo
aquesta granota tan interessant que n’inspecciono el seu dedins
més secret i el faig meu? Aquestes herbes
em poden conèixer i anomenar-me l’una a l’altra m’han
vist mai abans, hi he cabut dins el seu món? Semblo
separat del terra i sense arrels i exclòs
del no-res amb poques ganes no tinc cordills
que em lliguin a cap cosa puc anar on vulgui
sembla que m’hagin donat la llibertat
d’aquest lloc i doncs què soc? I quan trinxo
trossos d’escorça aquesta soca podrida no em don
cap plaer i és inútil doncs per què ho faig
jo i fer-ho hem coincidit és estranyíssim
Prò com m’han d’anomenar soc el primer
tinc propietari jo quina forma tinc quina
forma tinc soc enorme si me’n vaig
cap al final per aquí enllà d’aquells arbres i enllà d’aquells arbres
fins que em cansi que toqui una paret de mi mateix
de moment si m’assec quiet com cada cosa
que s’atura per mirar-me suposo que soc el centre exacte
prò hi ha tot això què és arrels
arrels arrels arrels i aquí hi ha l’aigua
un altre cop estranyíssima i jo continuaré observant