Ferran Garcia-Oliver (nascut a Beniopa, Gandia, el 1957) és un intel·lectual polièdric, un agitador d’idees, un element actiu de la nostra cultura que, des de la Safor, projecta una activitat incansable d’incitació. Té una vocació literària poderosa, amb una doble vessant, la de dietarista i la de novel·lista. També la de biògraf, com ho demostra el seu llibre En la vida d’Ausiàs March (Edicions 62, 1998), entre altres. A més d’això, ressenyes, articles, intervencions, activisme cultural i presència pública a la seua comarca i molt més enllà, i un paper destacat en plataformes diverses, com ara la revista L’Espill, on és un element dinamitzador i ha publicat textos remarcables. No faré ara la glossa exhaustiva de tot plegat. El present dossier ofereix aproximacions diverses que en fan cabal. Tampoc no entonaré l’enèsim plany per la recepció insuficient d’una obra tan portentosa, que inclou novel·les, biografies, dietaris… València és (o fou) una ciutat hanseàtica, va dir un historiador. No està tan clar, però en tot cas hermètica sí que ho és. Especialment —convé remarcar-ho— per als qui fan una obra arrelada en el País, marcada per la lucidesa i el rigor, per l’exigència i la voluntat de projecció de futur, des de la normalitat assumida com a norma de vida i acció, enmig de la «“anormalitat» evident que ens envolta. Els mecanismes d’inserció en el circuit social i públic de la capital del País son inescrutables. O tot el contrari: massa evidents…
Però Ferran Garcia-Oliver té encara una altra vessant, una altra dimensió, que és decisiva, perquè és el seu Beruf, terme que en alemany inclou la doble faceta de la professió i la vocació. Ferran Garcia-Oliver és un historiador vocacional i competent. Catedràtic d’Història Medieval a la Universitat de València, factor decisiu de la renovació radical del medievalisme valencià al llarg de les darreres dècades, al costat d’Antoni Furió, Enric Guinot, Josep Torró, Pau Viciano i altres més, que han posat el medievalisme valencià en un alt nivell, que gaudeix del prestigi i el reconeixement —sobretot exterior— que mereix.
L’obra historiogràfica de Ferran Garcia-Oliver és extensa. Només cal consultar les bases de dades professionals per adonar-se’n: articles en revistes especialitzades, actes de congressos, coordinació de dossiers, obres col·lectives, i un seguit de llibres fonamentals.
Com a historiador el caracteritza una doble dimensió, analítica i sintètica. En el primer aspecte, ha abordat a escala quasi micro temes d’història agrària i d’història social amb singular penetració. Va analitzar amb detall el paper del monestir cistercenc de la Valldigna entre 1298 i 1530, en el qual és un especialista de primer nivell, i va penetrar a fons en l’entrellat de la vida social a la Valldigna medieval, amb el llibre (traduït a l’anglès) La Vall de les sis mesquites. El treball i la vida a la Valldigna medieval (puv, 2003), on defensa la tesi que més enllà del conflicte interètnic hi havia també una dimensió convivencial entre cristians i moriscos molt considerable.
En la vessant més de síntesi, cal destacar Terra de feudals (ivei, 1991), una panoràmica enormement pedagògica que tracta de les estructures socials i de poder al País Valencià «a la tardor de l’edat mitjana». S’hi aprèn molt, en aquestes pàgines que aborden la naturalesa del feudalisme a casa nostra i la seua dissolució, els senyorius, el territori, la població, les explotacions i la relació entre camp i ciutat. Igualment, Valencians sense adn (premi Joan Fuster 2015) és un recorregut apassionant per la història valenciana, durament crític amb la pseudohistòria i les falsificacions, que tempta una nova aproximació al vell interrogant sobre la condició nacional dels valencians. El seu darrer llibre en el camp de la història és Els murs fràgils dels calls. Jueus i jueves als Països Catalans (Afers, 2019), una obra ja de referència en la qual planteja moltes qüestions inèdites, i apunta la hipòtesi d’uns lligams més estrets que no es pensava, tot i el passat terriblement conflictiu d’aquella convivència que acabà amb avalots, assalts a les jueries i expulsió final. Un llegat, el jueu, escassament reconegut i valorat, que Ferran Garcia-Oliver ressalta i rescata, amb competència evident.
Un tret clau de l’obra de Ferran Garcia-Oliver, com a historiador, és la preocupació formal, literària. Fa història narrativa? Se situa en els límits entre història i literatura? Diria que no exactament. Va rebre l’impacte de l’obsessió de la historiografia francesa per escriure bé la història, amb tècniques i procediments capaços de seduir els lectors, de descobrir-los tot un món de complexitat i de vincles socials, en el qual l’eixutesa de les dades socioeconòmiques es veia embolcallada —o compensada— per altres textures igualment decisives, per les veus que ens arribaven del passat, que ens parlaven salvant la distància dels segles. Ferran ha volgut salvar els mots, les veus, les vides de les persones concretes, de carn i ossos, que varen viure abans, fa segles, en les mateixes contrades que trepitgem. El passat és un país estrany, però amb un guia com Ferran Garcia-Oliver i altres exponents de la important renovació historiogràfica dels darrers anys, se’ns fa una mica més entenedor, proper, nostre.