Davant d’aquesta antologia de contes, el primer que ens crida l’atenció és la diversitat. És a dir, és fàcil detectar les línies o els valors que condicionen l’acceptació dins un recull poètic, però quan passem a la prosa les coses no són tan clares. Fins i tot es crea incertesa en el lector, que potser no sap quina ha de ser la seva actitud quan té el volum a les mans. L’ha de llegir de cap a cap? Ha de començar pels noms que li semblen més atractius o coneguts, com Calders, Espriu o Oliver?
Per més inri ens trobem amb una definició incòmoda, la del realisme màgic: aplicat a l’univers de la literatura sud-americana, hi podríem encabir gairebé tots els grans escriptors, de Cortázar a Carpentier; però si traslladem el concepte a casa nostra l’etiqueta esdevé un problema. El nom, tanmateix, no fa la cosa, i si substituïm la terminologia per literatura de l’absurd, o relativisme (psicològic?) és més fàcil endinsar-nos en la tria de Ramon Mas, conscients que més que agrupació temàtica, ens trobarem amb una tria feta al voltant d’unes eleccions afectives disfressades de Zeitgeist.
I amb això podem tornar al pròleg, on se’ns proposa fer un viatge de la Itàlia de Bontempelli a García Márquez, i on el que es posa en valor és el trajecte per les lletres catalanes. En alguns casos, Mas presenta proves «científiques» de la relació dels autors de l’antologia amb els noms que fan cap i cua: Calders reconeix l’admiració per l’italià, mentre que el Nobel colombià reconeix el mestratge de Vinyes. D’altres sembla que maldin per escapar-se de l’esquema, però segons el prologuista, «el realisme màgic, precisament, s’emmotlla d’una manera tan orgànica a la literatura catalana que sembla que hi sigui natural», i és per això que hi inclou «El boscater i la mort», d’Apeles Mestres, encara que sigui una faula reinventada per fer-la encaixar dins dels seus principis, i que hi hagi altres exemples que produeixen el mateix joc entre els poemes d’Avant.
Els narradors triats, doncs, juguen amb les expectatives del lector a través de successos anòmals o directament fantàstics. Amb la qual cosa, l’actitud més sana davant d’aquests contes serà de no intentar discernir «si els fets insòlits que se’ns presenten són símbols, metàfores o la descripció literal d’uns successos poc convencionals, ja que és possible que siguin totes tres coses i alhora cap de les tres».
Però recapitulem. Realment no hi ha una línia temàtica rere l’antologia, més enllà del fil narratiu? El protagonista del conte de Capdevila és un ressuscitat; al d’Àngel Ferran es recullen tres històries de caire còmic explicades per Tots Sants; Pau, de la narració d’Elvira A. Lewi, comet un assassinat; la casa número 10 de Calders acaba ensorrada (amb els veïns dins); a la pantomima-ballet de Trabal, la trapezista mor travessada per una espasa; el personatge principal de Joan Oliver és un suïcida; a tots dos contes de Ramon Vinyes hi ha un homicidi, i el títol del relat de Mestres ja és prou explícit. Així doncs, quan Mas diu que els narradors pretenen revelar «els misteris de l’ànima humana», nosaltres constatem que molts es deixen seduir per les incògnites de la mort.
Ara bé, en alguns casos el més enllà no hi té cabuda, i són altres enigmes els que es volen resoldre: Carner i Ferran es deixen captivar pels mites, i rescaten Prometeu i les sirenes. I d’altres narradors sembla que qüestionin els límits de les capacitats humanes, siguin físiques o intel·lectuals: el bohemi de Joan Sacs és capaç d’abastar una estrella amb la mà; Panets, el protagonista amb el cap gegantí d’Espriu, aconsegueix excel·lir en qualsevol disciplina; i l’heroïna de Sindreu és un conglomerat de peces artificials.
I, al capdavall, veiem que tant se val si parlem de realisme màgic o d’absurd, perquè les narracions, despullades de la cruesa naturalista i ornades amb pinzellades còmiques, acaben creant un món que oscil·la entre la realitat i la fantasia, un lloc on el lector s’hi capbussarà encantat.