Tal com recull el títol, l’obra analitza amb deteniment l’aportació valencianista de Faustí Barberà. L’autor, Santiago Ferrandis (Castellar i l’Oliveral, 1995) —especialista en història contemporània—, revisa el patrici des d’una perspectiva objectiva, desapassionada, polièdrica i documentada, aprofitant la nova òptica que ofereix el pujol de l’actual segle. Tant és així que l’estudi, recentment, ha obtingut el XXIVé Premi d’Investigació de l’Horta Sud 2020.
El llibre compta amb un pròleg de Ferran Archilés, doctor amb una dilatada trajectòria en l’estudi de la història contemporània del País Valencià, el qual repassa breument la recepció de Barberà per part sobretot d’Alfons Cucó. De més a més, subratlla l’avinentesa d’aquest estudi per la visió panoràmica que aporta, la qual cosa beslluma com l’acció política constant i conscient de Barberà evidencia un avanç considerable del pensament valencianista anterior a la Guerra Civil espanyola.
Ferrandis Valero planteja l’anàlisi a través d’un documentat estat de la qüestió sobre la concepció de nació i del valencianisme polític. Enllestit això, retrata la figura de Barberà amb nombroses dades biogràfiques que ajuden a reconéixer un polifacètic don Faustí: metge, historiador, editor, erudit i bibliòfil. Finalment, en la darrera part del llibre, l’autor centra l’atenció en l’acció valencianista del patrici, la labor del qual es va perllongar gràcies a la militància en Lo Rat Penat en època de maduresa: des de 1895 fins al 1924, any en el qual va morir.
L’anàlisi del naixement del valencianisme (1902-1939) ajuda a no perdre la perspectiva i, consegüentment, prendre consciència de la nostra idiosincràsia. Aquella gestació no hauria estat la mateixa sense la decidida aportació de Barberà, l’allargada base formativa del qual va servir per a lliurar un pensament nacionalista modern a les generacions coetànies i futures. Ferrandis, que deixa ben clar la seua capacitat per analitzar amb minuciositat el context històric, palesa com la decadència, que convergí en la pèrdua colonial espanyola, va capficar el patrici a elaborar la seua tesi valencianista.
D’aquesta manera, coneixem com el conegut discurs «De regionalisme i valentinicultura» de 1902 no fou sinó un punt de partida. Ferrandis demostra que Barberà va perfilar aquella idea a través de diversos discursos durant els anys posteriors. La perseverança feu difondre la promoció del regionalisme valencià com a solució regeneracionista de l’Espanya de l’època: per a Faustí Barberà, la reivindicació dels drets forals dels pobles històrics espanyols era indispensable per a possibilitar una modernització de l’estructura estatal.
Amb tot, aquestes pàgines ens demostren que el valencianisme de preguerra, més que un fracàs —com alguns estudis epidèrmics o mancats de perspectiva històrica han gosat qualificar—, va esdevenir una ideologia que obtingué una acceptació considerable, si més no, en els cercles culturals valencians més concorreguts. El llibre de Ferrandis traspua a la perfecció que, si bé els partits valencianistes obtingueren resultats electorals ben minsos, la promoció del valencianisme polític de Barberà va possibilitar el naixement d’un nou ecosistema regionalista amb la fundació de diversos periòdics i associacions que assoliren un grau d’opinió d’influència remarcable. Com a prova d’això, l’autor aporta com Faustí Barberà fou clau en el naixement de València nova, l’Assemblea Regionalista Valenciana o la redacció del projecte de Mancomunitat Valenciana, a més de fundar, el mateix 1914, el Centre de Cultura Valenciana, a imitació de l’Institut d’Estudis Catalans, el qual esdevindria la primera plataforma oficial (pertanyent a la Diputació de València) des de la qual promoure la identitat pròpia.