L’estiu de 2018 neix l’Editorial Trípode, un nom que remet als tres punts de recolzament que proporcionen l’estabilitat perfecta, els fonaments ideals per una editorial que intenta potenciar l’alta literatura i obrir les portes a noves veus d’autors i autores catalanes. I amb les seves primeres publicacions hem vist com s’anaven incorporant noves col·leccions. La novel·la comparteix ara espai amb el Modernisme, la poesia i els reculls de contes. Autors contemporanis i plomes oblidades que Trípode recupera de forma magistral, formen part d’un catàleg que ha aconseguit mantenir els objectius inicials i enllaçar la passió de la seva fundadora amb la qualitat literària. Conversem amb Pilar Blasco de la trajectòria de l’editorial, de la valentia de publicar per passió, dels autors i autores del Modernisme, de poesia i de literatura.
Abans d’obrir l’editorial havies escrit una novel·la i un recull de contes. Com ha estat fer el pas d’escriure a ser editora?
Escriure era una cosa que vaig començar tardanament, però potser ja ho havia dut tota la vida dins, per això vaig estudiar periodisme. Després vaig dedicar-me més al món del dret, enfocant la meva vida professional cap a aquest camí. El tema de l’escriptura és més vocacional —arriba un moment que ja no te’n pots estar i has d’escriure. En aquest sentit no és que em pugui dir escriptora, però com molt bé dius, abans d’obrir l’editorial ja havia publicat aquestes dues obres i des que vaig crear l’editorial estic encantada d’estar del tot imbuïda en el món literari. Ara bé, això ha significat també abandonar l’escriptura: no en tinc el temps. El món de l’edició no és una cosa que tingués pensada, però tampoc ha sorgit del no-res, sempre m’ha agradat, i si em preguntes com va sorgir, et diria que a l’atzar… perquè realment no ho sé.
Tenies clar quin camí volies que seguís, el seu objectiu, el seu segell?
Curiosament, i semblarà estrany que ho digui, no tenia un objectiu molt clar però sí moltes ganes de descobrir autors contemporanis que jo veia dins de la meva petita faceta d’escriure i que es perdien per la dificultat de publicar. És una de les coses que em va empènyer a pensar que quina tasca més maca la de poder descobrir determinats talents que es quedarien en l’oblit. I un cop iniciat el camí de la literatura contemporània aquest «quedar en l’oblit» va ser un dels motors de la recuperació dels autors modernistes. Era una cosa que ja duia dins des de la infància, quan era una lectora compulsiva; i amb la fortuna de tenir a casa una bona biblioteca, on hi havia llibres de diferents temes i èpoques, que em vaig adonar, amb el temps, que el moviment modernista de principis del segle XX, tan interessant, havia quedat soterrat i oblidat. Veure autors com Zanné i tants d’altres que hem publicat havien estat arraconats pel moviment noucentista, les avantguardes o l’arribada de la dictadura, em va fer entusiasmar i recuperar-los. Feia més de cent anys que no es reeditaven. Em sentia una outsider en el món de l’edició i no acabava d’entendre perquè havien desapareguts tots ells: per això em fa moltíssima il·lusió haver-me embrancat en la seva recuperació. Soc conscient que és una literatura que es ven poc i entenc que molts editors més consolidats tinguin por de publicar-los: són llibres que es venen poc i cal fer-hi molta pedagogia.
Publicar autors del Modernisme és un risc perquè econòmicament una editorial ha de sobreviure. I no sé si amb aquestes publicacions sobreviu.
No. La Biblioteca del Modernisme, si ho enfoquem en aquest sentit crematístic, zero. Però estic molt contenta d’haver-ho fet, és personal, perquè sap greu quan veus com ha estat oblidat un autor com Jeroni Zanné que va ser el primer que vam publicar. L’atzar em va fer contactar amb Martí Duran, un entusiasta d’aquest autor, que en va recopilar molta poesia inèdita i en va fer un estudi introductori fantàstic. Recordo, quan me’l va enviar, que em vaig espantar per la immensitat de pàgines que tenia i li vaig trucar a l’endemà per dir-li que havia passat la nit en blanc entusiasmada amb tota la poesia d’en Zanné, de qui abans havia llegit només algun poema. I et preguntes com és possible que un home amb aquesta cultura, aquesta dedicació intensa com tenia ell cap a la seva obra, no hagi estat recuperat. Són genis aïllats, cal remarcar-ho. M’agradaria destacar també la gran tasca de la Maria Planellas amb el llibre Les bullangues se comencen el dilluns. Vida, obra i viatges d’Apeles Mestres, que a més a més té un pròleg brillant de Francesc Fontbona.
Com et veus tu com a editora?
Soc una editora a l’antiga, la figura mítica que llegeix els manuscrits al costat de la xemeneia. Potser sí que fa antic, però per a mi preval el contacte amb els autors: llegir i rellegir els manuscrits i comentar-los amb ells. Crec en l’editorial i crec que mentre la puguem aguantar n’hem de saber gaudir: les coses industrialitzades no fan per a mi.
Quants llibres publiqueu anualment?
El límit inicial estava en deu o dotze llibres, però ara tenim una mitjana anual entre dotze i quinze publicacions. Hauríem d’intentar fer-ne menys, però a vegades ens entusiasmem una mica més del compte.
Podem dir que les primeres col·leccions de novel·la són les que realment sustenten l’editorial i permeten publicar la del Modernisme. Tenies clar que el Modernisme hi havia de sortir. Què és el que més et fascina i perquè has triat aquests autors?
Suposo que havent-ne llegit alguna coseta em sorprenia que cent anys després no es reeditessin. Resulta sorprenent, però no podem oblidar com les diferents capes de la història els van deixar arraconats. Com pot ser que a Alexandre de Riquer no se’l publiqui? Com pot ser que Zanné no tingui una edició completa ? Com pot ser que dones com Felip Palma estiguin en l’absolut oblit? El Modernisme em resultava especialment interessant per aquest inconformisme que tenien els autors, com es revoltaven contra les convencions socials, el fet de voler ser integrats en tots els corrents europeus quan anava finalitzant l’etapa de la Renaixença. És interessant veure com Eugeni d’Ors, per exemple, es va passar al Noucentisme, mentre que d’altres van continuar amb aquesta mena com si diguéssim de romanticisme, com és el cas d’en Zanné, que fins i tot es va exiliar voluntàriament a l’Argentina l’any 1913, perquè considerava que aquí ja no tenia camí per recórrer, però es volia mantenir coherent amb els seus criteris i pensava que potser allà se’l reconeixeria més professionalment. Molta part de la seva obra la va escriure en aquest exili, com les Odes, el primer llibre, publicat per una editorial de Buenos Aires amb un gran èxit, i del segon, encara que sembli increïble, en vam recuperar el manuscrit inèdit a l’Arxiu Nacional de Catalunya de Sant Cugat. Va anar a parar allí de casualitat, sembla ser que la filla d’un amic seu del Casal Català de Buenos Aires va recollir tots els documents que hi havia i els va enviar a l’Arxiu. Són aquelles casualitats de la vida, es podien haver extraviat definitivament però no ha estat així.
Creus que aquesta col·lecció pot animar altres editors a estirar d’aquest fil?
Sí, al mateix Arxiu hi ha molta cosa per descobrir. Un altre exemple és el recull de poesia Petons de Riquer: era pràcticament inèdit, l’única publicació que se n’havia fet era dins un llibre homenatge que van preparar a Calaf als anys seixanta: hi havia totes les galerades preparades per anar a impremta, però no va arribar a publicar-se. I els «Altres petons», la segona part d’aquest recull era inèdit. En vam fer una edició amb molt d’entusiasme, i amb el pròleg d’Eliseu Trenc.
Has obert una porta des de l’editorial cap al Modernisme i n’encoratges la continuïtat?
Animo tots els estudiosos a recuperar aquests autors i especialment a les dones. Ens enorgulleix dir, a l’editorial, que hem redescobert Felip Palma, que és el pseudònim de Palmira Ventós, i em fa gràcia: jo, que soc de l’Empordà, hi veig molt paisatge empordanès en les seves descripcions, el seu pare era de Torroella de Montgrí i ella hi passava moltes temporades. Era coetània i amiga de Víctor Català, i Lluïsa Julià, al pròleg, fa notar les similituds que hi ha entre totes dues pel que fa a la temàtica i fins i tot una mica en el tipus de prosa. Quan vaig llegir La caiguda, la novel·la breu de Felip Palma, em va arribar la sensació que retopa una mica amb el final de Solitud, quan la Mila baixa de la muntanya i sembla que té un destí obert. Es veu com el moment en què narrativament sorgeix aquesta reivindicació de la personalitat de les dones, aquesta voluntat de tenir una vida pròpia. Víctor Català dona aquesta esperança i Felip Palma, amb un major pragmatisme, sembla que ens digui que encara res de res, de cap manera. És interessant llegir encarats tots dos finals.
I la poesia?
Soc una entusiasta de la poesia! I això és perillosíssim per a una editorial. Ser entusiasta de moltes coses i tenir una editorial pot ser la ruïna. La poesia no es ven gaire i tenim poetes molt bons dins la producció contemporània catalana. I sincerament, em sap greu que no es publiquin totes les obres que arriben a les mans de l’editorial.