Des dels seus inicis a finals del segle XIX, la literatura infantil i juvenil catalana ha mostrat influències de la literatura universal. Els escriptors catalans que escrivien per a infants en les últimes dècades del segle XIX i les primeres del segle XX s’enfrontaren a la creació d’una nova proposta literària i es nodriren de les obres europees del segle XIX que es consolidaven com a clàssiques, especialment les grans novel·les d’aventures –d’autors com R. L. Stevenson, J. Verne, E. Salgari– i dels contes de narradors com L. Carroll, H. C. Andersen, C. Collodi o J. M. Barrie. Així, escriptors com J. Carner, C. Riba o F. Soldevila presenten en les seves obres per a joves aspectes que es poden relacionar amb models considerats clàssics. Personatges de la nostra literatura com en Perot Marrasquí i els Sis Joans de C. Riba, l’aprenent de pilot Lau de F. Soldevila, en Massagran de Folch i Torres o el món literari i plàstic de Lola Anglada, tenen confluències amb les obres de clàssics europeus.
A les primeres dècades del segle XX la literatura infantil i juvenil catalana compta amb autors d’un elevat nivell cultural i amb editors ben disposats, oberts a totes les influències i que miren cap a Europa com a model. Són conscients que els cal crear un públic lector i cobrir unes mancances escolars, per això assoleixen fites importants en pocs anys, amb l’objectiu de posar-se a l’alçada de les literatures europees coetànies. La guerra civil i la postguerra posterior suposen el trencament i la desaparició de tot aquest món, quan tot just s’iniciava. En pocs anys es publicaren moltes traduccions que donaren a conèixer els autors europeus clàssics i contemporanis als lectors catalans, sovint els traductors eren intel·lectuals prestigiosos. Cal destacar també l’alta qualitat dels il·lustradors, com Lola Anglada, Torné Esquius, Joan d’Ivori, etc. que creen una prestigiosa escola catalana d’il·lustració.
Amb la represa de la cultura catalana després del franquisme s’intentà recuperar aquesta producció i posar-la en valor. Se’n feren noves edicions i en alguns casos se’n derivaren noves propostes gràfiques o audiovisuals. Se’n traçà la història i es convertiren en objecte d’estudi. Tanmateix, no es guanyà la batalla del públic i els nostres clàssics queden en segon pla enfront dels considerats clàssics universals. En aquest procés cal tenir molt en compte les dificultats d’una cultura minoritària i minoritzada per donar a conèixer les seves produccions dins i fora dels seu àmbit territorial, però comptem amb un material de qualitat i, per això, ens cal treballar per donar a conèixer els nostres clàssics a les noves generacions.