Si preguntéssim als lectors més inquiets de novel·les policíaques qui són els seus investigadors predilectes, sortirien ràpidament noms com els de Sherlock Holmes, Hercule Poirot o Auguste Dupin. Durant anys, el públic català va llegir amb devoció les aventures d’aquests detectius, una mena de superhomes de masses —com diria Umberto Eco, extravagants, elegants, intel·ligents, sensibles, lúcids i superdotats.
Ves per on que aquest arquetip existí de carn i ossos i fou el primer detectiu de Barcelona: Enric Cazeneuve i Cortés. L’onomàstica francesa —el cognom— li venia d’origen patern. De fet, l’any 1910 fundà la primera agència de detectius a la Ciutat Comtal, anomenada Detective Office i ubicada al número 6 del carrer Balmes, on tingué tanta notorietat i popularitat que fins i tot publicà un manual titulat Detectivismo práctico, un assaig sobre l’ofici, tota una declaració d’intencions sobre les tasques de l’investigador privat, que fins i tot s’encarregà —gràcies a l’acord amb Scotland Yard i la falta de regulació aleshores de competències detectivesques— de diversos casos d’homicidis.
D’entrada, la idea de fer renéixer un personatge tan singular i emblemàtic ja és per si sola tot un encert. Els culpables de la criatura són l’editor Oriol Molas i el periodista Ferran Grau, un duet imperdible. La parella d’escriptors pren com a punt de partida tota la idiosincràsia d’aquest detectiu a la vida real: atractiu, atlètic, conqueridor, elegant —amb canotier i paraigua—, bon vivant i intel·ligent, recorda els personatges universals de ficció abans esmentats. De moment ja tenim dos títols (Cazeneuve i la revenja dels desvalguts, 2018, i l’actual Cazeneuve i les clavegueres de la ciutat, 2019), i en vindran més.
En aquest cas, el detectiu —acompanyat novament de l’amic i periodista Cinto (tot un Watson) i la polifacètica Filo (molt més que la Sra. Hudson)— haurà d’investigar —amb paciència, discreció i control dels nervis— diferents assassinats —un mort en pijama, un músic…— i desaparicions misterioses envoltat de sospitosos, policies i polítics de segona fila, pinxos i sicaris de tota mena i una amant que pot donar sorpreses ben inesperades.
Un altre dels elements més interessants —i també de la sèrie— és la fusió entre la novel·la negra i la història contemporània, en aquest cas ambientada a principis del segle xx. La fórmula no és pas nova. Destaquen ja títols com La mala dona (2009), de Marc Pastor; Una vida en joc (2010), d’Albert Salvadó, i Cabaret Pompeia (2012), d’Andreu Martín, només per esmentar-ne alguns dels més paradigmàtics. Si la primera entrega s’ambienta l’any 1909 —uns mesos abans de la Setmana Tràgica— per esclarir una sèrie d’assassinats «aparentment» inconnexos i misteriosos, ara fem un salt cronològic al 1913, a la Barcelona del progrés, que corria a mig camí entre els carruatges i els automòbils, entre enel Modernisme i el Noucentisme en plena remodelació de la Via Laietana, recreada amb tota mena de pinzellades històriques: noticiaris, radiografies de les classes socials —des de la burgesia i l’aristocràcia emergent fins als gitanos de Montjuïc—, crònica negra —com el succés de l’Enriqueta Martí, la Vampiressa del Raval— i tota mena de referències metaliteràries —diaris de l’època, La Puntual (de L’auca del senyor Esteve, de Santiago Rusiñol), Joan Maragall, Els Quatre Gats, en Ramon Casas, en Puig i Cadafalch…
També cal fer menció especial de l’habilitat i la destresa narrativa per descriure les ambientacions acurades, ínfimes i amb tota mena de detalls atmosfèrics —esperits, dimonis i cases encantades, així com les inclemències meteorològiques que ajuden a contextualitzar una història tan versemblant com encertada, farcida d’una prosa (quin lèxic!) exquisida.
Si Catalunya fos un país normal, Cazeneuve ja tindria una sèrie televisiva i seria un dels personatges icònics de la nostra cultura popular. Voilà! Això si fóssim un país normal.
[A l’arxiu original no acabava de quedar del tot clar si aquest era l’autor de la ressenya. Per favor, assegureu-vos que la dada siga correcta.]