Dir que la vida està salpebrada de petites solituds i d’algunes absències no és pas una frase anodina. És una afirmació que pren cos quan hom llegeix el llibre de poemes Ingravideses (Pagès Editors, 2021) de la xativina Consol Martínez Bella (1966). Un petit volum amb el qual la poeta va guanyar el Premi de Poesia Maria Mercè Marçal 2019. Consol Martínez, a més d’escriptora, és filòsofa i fotògrafa i al llarg de la seva trajectòria literària ha anat assajant una forma molt peculiar de combinar realitat i passat. Una singularitat perquè no cerca el que ja no hi és, el que s’ha esvaït, sinó que pretén restituir allò que hi va haver de cert. Si fem una lectura atenta de la seva obra, copsarem com brolla aquesta agitació interior que malda per ser dita i sentirem la pressió de l’indicible que brega insistent per esdevenir paraula.
Ingravideses és la cinquena proposta de la poeta. Les anteriors estaven encapçalades per títols breus com, Interludi, Premi Jaume Bru i Vidal 2003, recull de poemes on l’autora s’emmirallava amb les constel·lacions. La segona, Interval, va guanyar el Premi Santa Perpètua de la Mogoda, 2008. Deu anys més tard, presentà Invers, on explorava la confluència de dues estètiques com són la poesia i la fotografia. I amb la quarta entrega, Instantànies, va guanyar el Premi Ciutat de Torrent 2019. Títols molt significatius i, curiosament, tots ells principiats per la vuitena lletra de l’alfabet català, la i llatina. Una lletra amb la funció específica de conjunció copulativa, aquella que suma o enllaça dos termes dels quals el segon pot ser una conseqüència del primer o la seva antítesi. Una funció no menor per escatir la poesia de Consol Martínez atès que ella també aparia o contraposa peculiars binomis com el temps i la raó, la voluntat i la por o, molt especialment, la imatge i la certesa.
El llibre Ingravideses està estructurat en tres seccions nuades per un fil emocional i cosides amb estil sobri, sense puntuació ortogràfica i gasiu d’adjectius. En la primera llegim poemes molt sintètics que no amaguen el llast melancòlic ni les «absències acumulades» i que s’apuntalen en versos com ara «la por d’obrir la porta als somnis arraconats». Trobem les cicatrius que han deixat records plens de dolor «tan sec que em forada el pit» i el «no-res que tot ho omple». Versos que parlen a bastament del buit i del silenci i que remeten a referents com poden ser Antoni Clapés, en la forma, o Chantal Maillard, en el contingut. Silencis que assoleixen una dimensió simbòlica i que Consol Martínez els empra per despullar el seu jo genuí, aquella fràgil identitat que s’amaga rere el joc de màscares.
Tot seguit, a la segona part, es bandegen les ferides del pas del temps per abraçar l’anhel de plenitud. Els poemes amplien el seu camp òptic i aposten per sentències concloents, «no hi ha missives ni temps pel record». La poeta escolta «la veu pausada de la mar» per dir-nos amb mesurat optimisme com des d’un balcó obert de bat a bat ensuma la dansa dels ocells perquè ara «els records no pesen».
Consol Martínez projecta, finalment, una seqüència de realitats viscudes. Es percep que ha retratat amb detall emocions per tot seguit visualitzar-les a pleret, com l’espectadora d’un fotograma del seu propi passat que ara es mira en perspectiva. Amb una «càmera darrere la finestra» rastreja sentiments irrepetibles i constata tant la «pèrdua intangible de la por» com la «lucidesa del silenci». La poesia diu allò que la fotografia mostra i Consol Martínez ho entén així per donar segona vida a realitats interiors i a personatges anestesiats que els fa sortir del seu impertorbable marc «tatuant en el mirall del temps / els plecs secrets de l’aigua». És la seva forma personal i singular de convertir el que és inefable en una casa habitable.
Ingravideses no cerca una veritat absoluta sinó l’Ariadna perduda. I en aquest sentit, l’autora reïx, aprova amb nota. Un llibre que, indubtablement, captivarà la mirada d’aquells lectors que vulguin capbussar-se en el mar interior que més omple.