Carles Dachs Clotet (Santa Eugènia de Berga, 1987), llicenciat en filologia catalana per la Universitat Autònoma de Barcelona i lector de català durant quatre anys a Budapest, va guanyar el premi de poesia Sant Cugat a la memòria de Gabriel Ferrater amb el poemari Vent a la mà. Una obra que sorprèn favorablement per un domini dels recursos, tant els lingüístics com els intrínsecament estilístics, i on l’autor desplega un ventall d’elements per mitjà dels quals ha reeixit a construir un treball d’una notable solidesa tècnica, imatgística i conceptual.
En efecte, Dachs hi posa de manifest una capacitat inusual de construcció poemàtica, fent servir amb criteri i desimboltura una àmplia paleta de registres i d’efectes formals; d’igual manera, el poeta berguedà utilitza l’idioma amb la propietat dels qui, més enllà d’haver-lo estudiat científicament, en tenen els ressorts profundament interioritzats. Aquest domini es fa palès, per exemple, en un detall tan significatiu (i no sempre prou apreciat) com és la utilització impecable dels signes de puntuació, que faciliten a qui llegeix la correcta interpretació del text; i és que el bon cuiner no necessita justificar com a experiments l’excés de sal o el defecte de cocció.
La primera de les tres seccions de què es compon el llibre dona nom al recull i se’ns presenta encapçalada per la cita d’un vers d’Omar Khayyam: «allò que és, sols és vent a la mà» i consta de trenta-vuit quartets a base de decasíl·labs. Dachs s’encara al món amb una mirada àvida i receptiva —però sense renunciar al punt indispensable de distanciament perquè l’experiència esdevingui matèria lírica i la reflexió íntima adquireixi una dimensió universal—, i amb ella emprèn la tasca de copsar el món per tal d’explicar-se’l i explicar-lo: «La brasa de la nit, una boirina, / claror de fum: el dia se’ns alzina. / Se’n senten espetecs a les carenes, / i alguna cosa hi mor, no sabem quina». I també: «No diguis res, claror, només ajup-te, / esquiva-ho tot: aquesta festa abrupta / de mars i rius, meandres i muntanyes; / no diguis res, només observa i dubta».
La segona, titulada «Duna», està constituïda per un poema llarg i unitari, de to narratiu, escrit amb una mètrica irregular però no pas anàrquica, sinó curosament estructurada, al servei d’un relat que va trenant un rerefons amorós i que va creixent gradualment en intensitat al llarg de dotze planes, salpebrat amb imatges tan impactants com ara aquestes: «una infusió de cel rosat s’escampa» o bé: «ens fèiem l’un a l’altre lentament de dia».
La tercera secció, homenatge que l’autor dedica al seu pare —«sabem que el temps no es perd, que tu el reculls»— sota l’enunciat «Tonada», atorga un protagonisme destacat als sonets, alguns dels quals porten ressonàncies carnerianes i foixianes. Hi fan aparició, una vegada més, el savoir faire poètic i el coneixement de la tradició a través d’un nombre ingent de lectures ben païdes. Per moments, el poeta hi adopta un to elegíac: «aquest silenci que entra a casa, es dol: / no té la teva veu rere les portes»; en d’altres, la metàfora descriptiva ateny una força i una originalitat remarcables: «hi ha un cel de calç a les aixetes».
Amb tot això que hem dit, i molts més detalls que el lector atent hi anirà descobrint, és just de veure Vent a la mà —el tercer dels llibres de poesia que ha donat a conèixer fins ara, després de Suc de llum (2010) i A dalt més alt (2015)— com un pas important vers la consolidació de Carles Dachs en el mapa poètic, amb una veu molt personal i que posa de manifest amb escreix que posseeix aquella doble condició indispensable per fer bona poesia: tenir coses interessants a dir i saber-les expressar poèticament, tot servint-se de les múltiples possibilitats que forneix aquest gènere. Un llibre que fa de bon degustar i que convida a esperar amb expectatives justificades els lliuraments futurs del poeta.