Si com diu Ezra Pound, la «poesia comença a atrofiar-se quan s’allunya de la música» (poetry begins to atrophy when it gets too far from music, epígraf al poema Vocalisme, inclòs a Tornaveu), la poesia d’August Bover viu al punt just de l’exactitud que reclama l’artefacte poètic. De gust per la troballa, de precisió estructural, d’alt refinament lúdic, de poderosa constricció en l’escriptura i de fascinant arravatament musical. Així són els versos i les traves oulipianes que conformen Cloc! (2011), Beabà (2014) i Tornaveu (2018), trilogia publicada a Arola Editors que el poeta clou amb unes impactants «Llengoteries» i aquests heptasíl·labs que evidencien l’empobriment de l’ús lingüístic en l’àmbit de l’esfera pública: «Per la mandra d’obrir un llibre / i estudiar-se el que els convé, / oïda i vista ens malmeten / i pertot ens contaminen: / ones, pantalla i paper». Una denúncia final, en el to de polidesa, exigència i diversió que tot el llibre ―Tornaveu, però també les obres precedents― ens reclama, des de la manera de concebre l’art de fer poemes. Però anem a pams.
Doctor, investigador i professor, Bover ha publicat nombrosos llibres, estudis i articles, i compta amb una obra poètica que prèviament passa per episodis lírics com En pèlag d’amor (1999), L’hivern sota el Cadí (2001), Mojave (2006) i Terres de llicorella (2007). Un corpus que ens remet a un autor rigorós i determinat, conscient de la pròpia veu i del lector a qui voldria adreçar-se. La seva obra adquireix un grau més de concisió amb la indagació en l’Oulipo (acrònim d’Ouvroir de Littérature Potentielle, en català Taller de Literatura Potencial), que a Catalunya compta amb una notable tradició, fins i tot prèvia a la creació ―l’any 1960 al restaurant Vrai Gascon del carrer Bac de París― del grupuscle: Ramon Llull i els efectes de l’ars combinatòria ―no és pas casual que el primer llibre de la trilogia de Bover, Cloc!, comenci amb aquest palíndrom―, el Rector de Vallfogona, Joan Brossa ―que es constrenyia de manera fulgurant a Viatge per la sextina (Quaderns Crema, 1987)― o les indagacions més recents dels poetes Carles Hac Mor, Ricard Ripoll i el Grup de Recerca en Escriptures Subversives (gres), Josep Pedrals, Víctor Sunyol ―potencialitat que es pot degustar compactada a Des de quin on? (Pagès Editors, 2019)― o Jordi Vintró ―amb episodis tan notables com Ludwig (Columna, 1992) o La bassa de les oques (LaBreu, 2010)―, fins als prosistes Joan-Lluís Lluís, Adrià Pujol Cruells (traductor de L’Eclipsi, de George Perec) o Màrius Serra ―de Verbàlia al món, o a l’inrevés.
Un art de la trava, de la recerca del problema lingüístic, de l’impediment forçós, de fixar regles i obrir el doll de la creativitat al voltant d’ella. En aquest mar de fons, on llueixen universals com Georges Perec, Italo Calvino o Marcel Duchamp, hi encabim l’obra de Bover, que ens és oferta per paladejar i gaudir, per reivindicar l’aspecte més recreatiu de la lletra escrita, per pair els mots i els batecs; oferta per a delectança dels lectors i de l’auditori, recollint-ne l’essència de la poiesis primigènia. Els jocs emprats, tant a Cloc!, com a Beabà i Tornaveu, són diversos, però tenen el nexe comú dels efectes sonors, visibles d’antuvi en els títols dels llibres, tot exaltant-ne la musicalitat no atrofiada que deia Pound. Tal com assenyala Vicent Pitarch i Almela al pròleg del darrer volum: «l’experimentació sobre els ingredients fònics del llenguatge l’atreu més que no la cerca de malabarismes conceptuals, dins un tractament del signe lingüístic en el qual la funció referencial eclipsa tot sovint la funció emotiva». Tornaveu n’és tot un corol·lari extraordinari, d’engranatges i xocs sonors: «“”, “”, “”, “”.». Com també ho són els precedents, amb punts d’esplendor com «Totes les vocals», una sèrie de cinc poemes inclosa a Cloc! on empra una única vocal en cada composició («Orb com soc mormolo mots», a Flonjos tocoms ondosos) o tot el joc alfabètic de Beabà!: «Poques paraules permeten / parlar prou precisament / per poder ponderar peces / parençoses, precioses, // perfectes polidament / per pintors perfeccionistes, / per puntaires pacients, / pels poetes populars», a Panegíric; o la vibrant «Web wolfràmica, / washingtònia, / weber, wòlof, / wulfenita, / whisky, watt», de Wagneriana.
D’altres jocs comuns entre els tres llibres són la depuració del llenguatge i l’exigència del minimalisme, que veiem en la reducció de connectors i l’exigüitat verbal, però sobretot en el recurs al vers curt i la brevetat, del qual en subratllem la proliferació de monosíl·labs: «―Eh! / ―Ah! / ―Uuuh… / ―I…? / ―Oooh!», de la Conversa minimalista; o els Rims curts de Cloc!: «Ens / cal / un / sol / peu // per / al / vers / més / breu // i / no / té / menys / preu // pel / fet / de / ser / lleu». Una brevetat que no s’està de mostrar-se exuberant i rotunda quan cal, com en els decasíl·labs catalans ―amb la cesura ben marcada― de Muixeranga: «Grans llagoters ofrenen a Ponent / befes i enganys; la llengua, terra i furs… / desemparats, talment ninots de falla».
S’uneixen als contrastos, als topònims, a les paradoxes, a la vindicació d’una gran riquesa lèxica, a la meravella d’un enginy que es veu coronat per les il·lustracions de l’artista Pere Capellà Simó, extraordinàries. Bover supera el repte, amb escreix. Sobretot, des de l’afany ―no pas fàcil― de sorprendre sempre el lector, de saciar-lo en cada troballa, de fer-lo somriure en la potència d’un bon vers, poema o llibre. Però, també, en l’exigència de tenir vida, de compartir la bellesa d’una llengua de possibilitats incommensurables.