El tercer toc és el darrer dietari de Toni Mollà, que comença el dia que fa seixanta-un anys i passa a ser oficialment jubilat. Després d’haver treballat vint-i-cinc anys a la Ràdio Televisió Valenciana, no és admès quan aquesta torna a posar-se en marxa, malgrat que ocupa les mateixes instal·lacions que quan va ser tancada i malgrat les promeses dels partits del Botànic de tornar a ocupar els antics treballadors. Comenta aquest fet amb enuig per com ha estat apartat del seu lloc de treball. Davant la seua nova situació de jubilat es manifesta amb un aire de tristesa, preocupat perquè se sent apartat dels circuits productius, i per la incertesa de la nova vida que comença. Pensa que ja li han tocat el tercer toc, el so de la campana quan aplega un difunt a l’església; tanmateix, com ha explicat en alguna entrevista, quan escoltes el tercer toc encara no eres el difunt i, per tant, encara estàs viu i amb possibilitat d’anar fent coses.
Aquest llibre abraça un any de la vida de l’autor i s’acaba quan compleix seixanta-dos anys i va al soterrar d’un amic. No li agrada gens la cerimònia que veu «descosida i poc ritual, impròpia del finat» i escriu com li agradaria que fora la seua. Entremig hi ha una sèrie de proses sense data en què va tractant de diverses qüestions. Havent nascut i viscut tota la vida a la comarca de l’Horta, mostra la seua preocupació per la invasió que està sofrint darrerament pels urbanites de la ciutat que se la miren com un decorat, mentre molts camps estan sent abandonats perquè no són productius. Enmig d’aquesta degradació de l’horta, elogia la tasca i la saviesa dels llauradors que encara resisteixen.
En algun moment torna al seu poble, al carrer on va viure, i és reconegut per algunes dones grans. També visita algun forn que encara conserva el mètode tradicional o algun cafè dels de tota la vida. Els pas del temps està sovint present en el llibre. Això dona lloc a una interessant reflexió sobre la diferència entre nostàlgia i memòria. Adverteix dels perills de la nostàlgia perquè «és acrítica i narcotitzant i, ben mirat, antipolítica, perquè idealitza i sublima amb bones paraules les velles inseguretats», mentre que la memòria «és un mecanisme de defensa —un abric— davant les inclemències i les perversions insanes que sol comportar la primera».
En algunes parts del dietari es desdobla davant el lector en un altre personatge, Josep Orts, i aporta altres fets reals o imaginats. Malgrat el to com comença el llibre hi ha altres instants que es presenten molt agradosos, com la visita a la filla a Londres, els dies de «vida lenta» a Calella o la passió per la bona taula rodejat dels amics, «menjar malament, ràpid i sol és la tàctica més perversa d’un capitalisme deshumanitzat que ens fa viure per a treballar i no a l’inrevés.»
Un altre tema que apareix sovint és la societat literària, presentacions de llibres, lectures, valoracions sobre diversos autors, i també alguna reflexió sobre la funció de l’escriptor o la literatura del jo.
Com a persona de la mateixa generació que Toni Mollà, i criat també a un poble, en el meu cas Benicarló, m’identifico amb un dels fragments del llibre en què, reunits per esmorzar una colla d’amics a l’alqueria de Toni Porcar, aquest assegura que ha viscut com un home del Neolític, metàfora que li agrada al nostre autor que diu «Ben mirat, la gent de la nostra edat, filla de l’hàbitat rural, som la darrera generació que ha viscut el Neolític». Una generació que, en definitiva, hem conegut el vell i el nou.
Un dels moments més emotius del llibre és la trobada amb el sociòleg Rafa Ninyoles, en unes circumstàncies en què aquest es trobava ja molt malalt; els dos comenten entre altres coses la seua afició als westerns clàssics, i la trobada agafa aquell aire melancòlic dels westerns crepusculars.
Amb El tercer toc Toni Mollà presenta una esplèndida maduresa creativa i mostra que és un dels autors en llengua catalana que més brillantment conrea el gènere dietarista.