Pep Coll s’ha guanyat a pols el títol de novel·lista per antonomàsia del Pirineu. Ara afegeix un altre maó a la construcció del seu univers narratiu pirinenc, que compta amb fites com El secret de la moixernera, El salvatge dels Pirineus o Dos taüts negres i dos de blancs. Retorna a l’espai literari del poble de Malpui, on s’ambientaven les obres esmentades ―entre d’altres―, però en aquest cas amb la voluntat, almenys inicial, d’acabar amb ell.
L’acció se situa el gener de 1975 quan set joves, set hereus de Malpui, en tornar de matinada de la discoteca de Tremp, es troben el seu poble sepultat per la caiguda de la roca que domina el poble. La primera part de la novel·la, que ocupa un període d’unes quantes setmanes, se centra en els intents de desenrunament del poble, i serveix per conèixer el caràcter i les relacions dels set protagonistes, així com les reaccions davant la desgràcia. És una part centrada en la destrucció.
La segona part, que arriba fins a l’any 1979, es focalitza, en canvi, en la reconstrucció. Els joves hereus, que fins aquell dia renegaven de la vida rural i del lligam tradicional amb els pares i padrins, en veure’s com a únics habitants supervivents de Malpui emprenen una reconstrucció començant des de zero. De manera paral·lela al projecte d’un poble nou, intenten una nova manera, diferent a la tradicional, de viure de la pagesia. La mort del poble, com els diu el personatge del professor de l’Escola Agrària, és una oportunitat per a una nova naixença, per a construir quelcom nou.
La novel·la, per tant, té en un primer nivell una voluntat de retrat sociològic i generacional. Mostra la gran crisi del món rural, especialment pirinenc, entre els anys seixanta i setanta del segle passat, i ens presenta les dificultats d’aquells joves que, malgrat tot, volgueren romandre al territori, en un context en què l’èxode cap a les ciutats era moneda corrent; un èxode que és retratat també al llibre. En aquest sentit, Coll demostra un enorme coneixement del món rural i les seues transformacions, així com del tarannà de la gent de muntanya de l’època, i en concret dels joves.
El fet que l’acció s’inicie l’any 1975, l’any de la mort de Franco, dona peu a una interpretació metafòrica gens forçada. La novel·la és la metàfora de les il·lusions de la Transició, de l’empenta per acabar amb l’etapa anterior i iniciar una nova construcció social en què tot semblava possible. I també de les dificultats i els desencisos que el temps comporta. La segona part acaba, com hem dit, el 1979, coincidint amb les primeres eleccions democràtiques i, per tant, amb la fi d’aquell període d’esperances. Només quedarà una tercera part, que actua a manera d’epíleg, situada el 2014, en la qual el pas del temps hi juga un paper destacat.
Com veiem, es tracta d’una novel·la ambiciosa, ja que abraça un període ampli i un protagonisme múltiple, fins al punt que podem parlar de novel·la coral. Fa l’efecte que l’autor, al llarg de les pàgines, es va «aficionant» més i més als seus joves protagonistes, i l’extensió de la novel·la permet que el lector vaja coneixent-los cada cop més; hi contribueix la focalització d’alguns capítols en alguns aspectes personals dels personatges. Per tant, Coll no renuncia a la construcció dels caràcters, objectiu més complex en tractar-se d’un protagonisme compartit. Relacionat amb això hi ha un detall tècnic sorprenent: s’hi utilitza un narrador intern en primera persona del plural, però que no s’identifica amb cap dels personatges. És com si l’autor volguera construir una mena de veu col·lectiva que aplegara els set joves, més enllà de les seues individualitats.
L’any que va caure la roca és una novel·la certament extensa, en part per la quantitat d’anècdotes en la trama que la fan, en primer lloc, una lectura entretinguda, apta per a un públic lector ampli. Al capdavall, aquesta extensió està al servei d’un aprofundiment en el retrat col·lectiu dels protagonistes i en el dibuix precís d’una part del país en un moment crucial