Desideri Lombarte va néixer el febrer del 1937, en plena guerra civil, a un mas del terme de Pena-roja de Tastavins, a la comarca del Matarranya. Fill de pagesos, la seva escolarització en aquells anys duríssims de la postguerra va ser tardana i breu i no anà més enllà del batxillerat elemental cursat al col·legi dels escolapis d’Alcanyís. Després d’haver retornat al mas familiar, les devastadores gelades de l’any 1956 van arruïnar l’agricultura de la zona i, l’any següent, Llombarte, que aleshores era un jove de dinou anys, emigrà a Barcelona, on acabà fent de delineant i aparellador. En aquesta professió treballà fins als quaranta-un anys, quan, a causa de les malalties del cor i dels ronyons, va haver de deixar la feina. Amb una fràgil formació autodidacta i jubilat prematurament, es dedicà a partir d’aleshores a escriure de manera copiosa. Va escriure poesia, teatre, novel·la, treballs de recerca històrica i antropològica i articles d’opinió, gairebé sempre centrats en l’espai on havia transcorregut la seva infantesa i primera joventut. El fenomen literari que provocà la publicació de la novel·la Camí de sirga de Jesús Moncada encara no s’havia produït i la Franja de Ponent era aleshores encara un territori marginal i desconegut per la majoria dels lectors.
Aprofitant totes les escletxes en la política cultural del nou govern autonòmic d’Aragó, el 1987 Lombarte va publicar l’obra poètica Romanços de racó de foc i poemes de vida i mort i l’obra de teatre Pena-roja i Vallibona, pobles germans en col·lecció «Pa de casa», que editava el Departamento de Cultura y Educación de la Diputación General de Aragón. El 1988 va escriure un article per al butlletí interior de la Societat d’Onomàstica titulat «Antroponímia pena-rogina» i hi va contribuir, com a membre del grup investigador, fent enquestes per les viles d’Herbers, de Mont-roig de Tastavins, de Torredarques i de la Sorollera durant l’estiu del 1989. Va morir a Barcelona l’octubre següent.
L’Obra poètica completa de Desideri Lombarte és el primer volum de la col·lecció «Biblioteca Turolense». Està editat per l’Instituto de Estudios Turolenses —institució que depèn de la Diputació de Terol—, i recopila els deu poemaris i les nombroses poesies esparses que conformen l’obra poètica de l’autor. L’edició ha anat a cura d’Hèctor Moret, Artur Quintana i Carles Terès. El volum té un total de set-centes quinze pàgines, una bona selecció d’il·lustracions del mateix autor, tapa dura, cinta de lectura i un dubtós disseny amb els talls pintats de verd.
El llibre conté, en primer lloc, un «Pròleg» escrit per Héctor Moret i Artur Quintana on es repassa la trajectòria vital i literària de Desideri Lombarte. Tot seguit recull una «Bibliografia» dividida en tres seccions: «Primeres edicions dels llibres de poesia de Desideri Lombarte», «Antologies de la poesia de Desideri Lombarte» i «Bibliografia sobre Desideri Lombarte». Després trobem una «Nota editorial» que explica breument les característiques de l’obra i el procés de publicació d’aquesta.
L’obra poètica de Lombarte és ordenada en el volum seguint les dates de publicació: Romanços de racó de foc i poemes de vida i mort (1987); A l’ombra de les roques del Masmut (1991); Sentències comentades (1993); Voldria ser (1993); Romanços mai contats (1995); Boires i borrims (1995); Cartes a la molinera (1995); La bona vida i la mala bava (1995); Miracles de la Mare de Déu de la Font de Pena-roja (1999); Poesies esparses (1999) i una sèrie de poemes «sense data». Tots escrits en català llevat d’un: «La bandera de Peñarroya de Tastavins», publicat en el Programa de Fiestas de Peñarroya l’any 1985.
Desideri Lombarte, admirador de la poesia de Salvador Espriu, però desconnectat dels corrents poètics coetanis, es va veure abocat a escriure poemes de caire costumista i folkloritzant. No podia fer res més. El llenguatge que utilitza en els versos és popular, amb la previsible abundància de diminutius com ara «caloreta», «escalforeta», «gordetes», «panxeta»; expressions orals com «no ne’ls fem ni cas», «tot això que hai escrit» o «an eixe»; l’ús de l’article «lo» o «natres» en lloc de «nosaltres»; l’ús de la -e per a la tercera persona del present «s’estire, s’allargue, s’aprime»… Tots els recursos lingüístics, en definitiva, de la literatura que intentà reivindicar el colorisme dialectal i la nostàlgia d’un passat rural. En qualsevol cas, Desideri Lombarte, com a autor d’una zona conflictiva pel que fa a la llengua, va tenir clar que «la llengua que parlem és clara i forta,/ i és dolça si convé, i és falaguera/ i és jove com un brot de primavera,/ i és vella com l’hivern, i no està morta». Lexicògrafs i dialectòlegs podran treure un bon rendiment del volum.