La narradora de La por manifesta des de l’inici que escriu per una peremptòria necessitat interna de desfer els «nusos» que la tenallen: «lluit contra uns nusos que cada dia són més estrets. Una veu em diu que els desfaci que digui moltes paraules perquè la veu les senti. […] La veu que parla és rodona i em diu escriu. Escriu! Parla! Digues què et fa mal. Digues digues digues. No callis més. Esberla els vidres. Escriu les paraules que et conten que et diuen qui ets que t’expliquen». Des d’un present dolorós, que aviat entenem com a desequilibrat, anirà recordant escenes de la infantesa, en la qual haurem de trobar les raons de tot plegat.
La infància que ens presenta aquesta narradora sense nom —cap personatge té nom en la novel·la, com si no tingueren rostre— hauria de ser feliç, aparentment. Un pare madur que viatja molt, una situació benestant, amb criada a casa, perquè com li repeteix sovint la mare ells no són com la resta de la gent del poble. Una mare jove i bonica, elegant, que rep visites distingides. Educació a un col·legi de monges, regals cars, una màquina de fer fotos que les altres xiquetes no tenen, regals que li porten per reis i també quan els pares viatgen junts i la deixen interna al col·legi de monges.
Tanmateix, prompte endevinem que hi ha alguna cosa que no va a l’hora. Amb la innocència de la perspectiva infantil adoptada, sense judicis de valor, se’ns mostra una relació distant amb els pares, una mare que no mostra cap afecte, un pare llunyà dedicat només a uns negocis boirosos, unes monges agres i repressives, una sensació de tenir una família diferent a la de la resta de les xiquetes. Hi ha una tensió constant en la narració, una manera de dir suggerint la sensació d’angoixa i d’inquietud, que explica els «nusos» que té la protagonista en el present. Fins que tot acaba prenent sentit.
Un dels encerts més destacables de La por és, sense cap mena de dubte, la veu narrativa: tant per l’elecció com la manera excel·lent de resoldre-la. Es tracta, en efecte, d’una veu infantil, però conduïda i recordada des d’una maduresa que, amb penes i treballs, intenta obrir-se camí a través d’una ment confosa. Aquests dos plans temporals es van alternant amb fluïdesa, sense dificultar-ne la lectura, de tal manera que el present adult i el passat infantil es doten mútuament de sentit. Tot això amb naturalitat, una sensibilitat extrema i una aparent senzillesa realment admirables.
La trama no és presentada en ordre cronològic: els records infantils són de vegades dels vuit anys, o dels dotze, sense seguir una trama lineal. La mateixa narradora ho avisa a les primers pàgines: «Qui cerc una història que fugi. Aquest és el cau de la teranyina i el laberint del no-res». En efecte, l’estil és proper al monòleg interior, amb anades i vingudes del present al passat, capítols fragmentaris sense encapçalament i d’extensió desigual, i una supressió calculada de signes de puntuació. Aquesta tria estilística és coherent amb la perspectiva adoptada, que són les veus interiors de la protagonista intentant desfer a través de la paraula els nusos d’angoixa que la fermen. Les escenes més pròpiament narratives alternen amb d’altres més líriques, que mostren les imatges recurrents que assetgen la ment de la protagonista: la presència de la mar, la paret salada. Tot escrit amb un llenguatge bellíssim, que no deixa anar de la mà el lector en cap moment.
Amb La por, Esperança Camps ens ofereix una novel·la breu però concentrada i intensa, dolorosa i inconfortable, poètica i desoladora, sobre la manca d’afecte en la infantesa, la soledat infantil, la necessitat humana de comunicació i d’amor, el mal que poden fer les mentides en una ment infantil. Una narració que suposa una remarcable mostra de domini estilístic i de riquesa lingüística.