A primer cop d’ull, pot ben bé semblar que escriure, a ple segle xxi, un novel·lot sobre el primer emperador de la Xina sigui extemporani, fins i tot impropi d’un dels autors més importants i ambiciosos en llengua catalana dels últims vint anys. Tenint al cap la història de la novel·la europea, el lector pot demanar-se: és una reculada que l’autor de Cavalls salvatges i Formentera Lady –que són, podríem dir-ne, cims en català equivalents a Los detectives salvajes– es dediqui a escriure una novel·la històrica? Una novel·leta d’aventures exòtiques? Pur entreteniment?
La resposta és simple: no. El ja massa enyorat Jordi Cussà (1961-2021), amb l’última novel·la publicada en vida –El primer emperador i la reina Lluna–, ens demostra que no, que és possible de fer-ho i de sortir-ne, a més, airós. I la clau de volta que ho explica és al mateix pinyol de la temàtica de l’obra: el compromís amb l’escriptura, i el do i la gràcia d’explicar històries.
El desenvolupament narratiu gira al voltant de Zhao Zheng (259-210 a.C.), hereu del regne de Qin; responsable de conquerir i unificar els esparsos i sempre en conflicte reialmes de la Xina, i autoproclamat primer emperador. Per situar-nos, fou el promulgador de la Gran Muralla i qui es va fer crear els coneguts guerrers de terracota de Xi’an. Un gran personatge històric (un Alexandre Magne xinès), que permet d’abordar aspectes tan intrínsecs a l’ésser humà com ara l’ambició, la voluntat de poder, la violència, l’amor i la mort, sobretot la mort: Qin Shi Huangdi –nom que adquirí Zheng com a emperador– va obsessionar-se tota la vida a esquivar-la i assolir la immortalitat, una quimera que el dugué a fer-se enterrar envoltat dels susdits guerrers.
El contrapès d’aquest emperador controvertit i desbordant és la reina Lluna, un personatge fictici creat, segons el mateix autor, per evitar de fer una simple novel·la de lluites i testosterona. És, certament, un element més que imprescindible, no només per revertir la invisibilització històrica de les dones, sinó perquè Cussà pugui desplegar, afegint-hi una bona dosi de filosofia i també, com ha de ser, una bona història d’amor, tot el seu talent com a escriptor. I també perquè pugui, amb un punt de mala bava, desdibuixar –a gratcient– la frontera entre historiografia i literatura, si és que n’hi ha hagut mai.
A banda de l’emperador i la reina, cal que destaquem la figura de Li Si, conseller de Qin Shi Huangdi d’una sagacitat notòria que, a banda d’establir les bases administratives i burocràtiques de l’imperi, va fer matar, perquè vegeu de quin peu calçava, centenars d’erudits i intel·lectuals com a mostra d’autoritat del nou sistema. Un gegant polític sense el qual, molt probablement, la Xina no hauria pogut tornar a ser una gran potència mundial. Un gegant polític fantàstic, doncs, per tirar més llenya al foc i incorporar a la novel·la les pugnes, les hipocresies, els interessos i els estira-i-arronses de les altes esferes polítiques, que, al cap i a la fi, poc deuen haver canviat d’aleshores ençà.
Al començament dèiem que el més destacable de la novel·la, més enllà dels personatges i les accions, és el compromís i el do de Jordi Cussà, i no és en va. Si val la pena d’enfrontar-se a tot aquest conjunt de personatges amb noms estranys, reialmes fàcils de confondre i històries que s’entrecreuen en el temps i en l’espai, és perquè l’autor berguedà, ben bé com pocs, té una sintaxi vívida i amb tremp per mitjà de la qual ens ofereix, en paraules de Carner, «l’aigua lustral del fontinyol antic». És a dir, que sap transmetre una energia, una experiència única i intransferible, que fa que, t’expliqui el que t’expliqui, en vulguis més i més. Com tot bon escriptor, vaja.
Ara bé: si bé és innegable la solidesa i la qualitat de l’obra, en cap cas és equiparable a les dues obres insígnies de Cussà, el Cavalls i el Formentera: és probable, com diu Anna Guitart, que d’aquí a vint anys encara parlem d’aquesta novel·la, però si haguéssim de salvar alguna obra seva en cap cas seria aquesta. Ni de bon tros. El primer emperador i la reina Lluna és un exercici fructuós de llibertat creativa, de mostra de domini, una celebració –és impossible de no pensar en Les mil i una nits, el Decameró o El jardí dels set crepuscles, de Miquel de Palol– de l’art d’explicar històries. Però no té la força necessària per esdevenir tuc ni pilar de la literatura catalana contemporània. I no cal que ho sigui.
Tot amant de la literatura –i de la llengua– sabrà reconèixer-ne les virtuts i endinsar-se en aquesta història fascinant plena de ritme, de matisos, d’alta volada filosòfica, d’imaginació i de talent. I hi sabrà trobar la veu d’un autor que, des del «migjorn on tota lluna és plena», ens entreté, ens instrueix i, sobretot, ens fa companyia.