L’11 d’abril de 1993, un grup d’ultradretans va apunyalar i assassinar Guillem Agulló, un jove antifeixista de 18 anys. Aquest fet, que forma part de l’educació política, cívica i fins i tot sentimental de tota una generació de valencians, forma l’eix de la darrera novel·la de Núria Cadenes, que en els darrers anys ha anat proporcionant una sèrie de sòlides aportacions narratives com El banquer (2013) o Secundaris (2018). La novel·la, d’altra banda, apareix inscrita en un projecte multidisciplinari de recuperació de la memòria d’Agulló, que inclou també una pel·lícula dirigida per Carles Marqués-Marcet, entre d’altres iniciatives.
Però Cadenes no se centra narrativament en el fet de l’assassinat d’Agulló, sinó que té un objectiu més ampli: fer la crònica de la impunitat atàvica del feixisme a València, concretament als anys noranta; de la manipulació que la premsa dretana va dur a terme arran dels fets, de la parcialitat del sistema judicial i policial durant la investigació i el judici. De fet, podríem dir que aquest és el seu autèntic punt d’atenció: l’assassinat en ell mateix ja és un fet conegut, i només és descrit de manera lateral.
Hem dit «crònica». Efectivament, Guillem no pretén ser una novel·la en el sentit tradicional del terme, que inclou el sentit de «ficcionalitat», sinó, com l’ha anomenat la mateixa autora, una «novel·la documental». Parteix i es nodreix de la realitat més estricta, i per això fa ús de nombrosos materials paratextuals: retalls d’articles periodístics, fragments de documents judicials, declaracions de familiars i amics de la víctima, barrejats amb descripcions d’escenes i passatges més narratius. El joc amb l’ús de diverses tipografies reforça aquesta intertextualitat.
Aquesta aparent objectivitat documental pot fer pensar que Cadenes adopta un to fred. No és així, o almenys el que provoca en el lector és tot el contrari del distanciament. El mosaic fragmentari de breus passatges que es van encadenant, sovint sense sensació de continuïtat, molts d’ells transcripcions de documents de l’època, esdevenen un mecanisme extraordinàriament efectiu en aquest cas. Cadenes ho ha deixat dit en alguna entrevista: «Els fets són tan bèsties que ja parlen per ells mateixos.» En tot allò que envolta el «cas Agulló», no cal carregar les tintes amb dramatismes «literaris»: la fredor de les dades i els fets és prou esborronadora.
El procediment, al capdavall, comporta una evident denúncia de les injustícies comeses en tots els fets que envoltaren la mort i el judici, i una defensa de la veritat i del calvari que va haver de passar la família Agulló. L’acumulació de fets, d’arbitrarietats policials i judicials, va fent créixer en el lector la sorpresa, l’astorament i finalment la indignació, més arrelada precisament perquè es basa en fets documentals. Per tant, la tècnica triada per Cadenes és d’una enorme efectivitat.
No tot és, tanmateix, documentació. Si Guillem funciona tan bé, és per l’ús literari d’aquests materials, pel tractament a què són sotmesos, i per l’estil directe i fragmentari, amb frases curtes i tallants, que penetren en el receptor com sagetes. D’altra banda, hi ha també ficció: molts dels breus capítols estan protagonitzats per persones anònimes, només esmentades per un número correlatiu (Dona 1, Home 8…), persones que no van tindre un protagonisme en els fets, potser inspirats en persones reals, però en els quals es deixa marge a la imaginació narradora. En aquest sentit, és significatiu el personatge del jove Gabriel: ell representa tots els joves que amb l’assassinat d’Agulló descobriren la consciència política i de la justícia al País Valencià.
Amb aquest recurs, Cadenes aconsegueix transmetre el missatge final del llibre: Guillem, malgrat tot, es convertí en un símbol per a la col·lectivitat valenciana, representada en l’anonimat d’aquestes figures, al marge de les manipulacions mediàtiques i polítiques. Un símbol de llibertat.