Mas a present la dona i lo diner
són los déus dos en lo món favorits.
Ausias Marc
A redós d’un projecte universitari de recerca, dirigit pel professor Vicent J. Escartí, s’hi aplegaren un grup d’investigadors sota la idea d’abordar l’estudi d’un aspecte històric que denominaren biografies marginals. El projecte ha sigut fecund en la producció històrica, concretat en la consecució de vora una centena d’estudis en a penes un lustre, catorze dels quals es compilen en aquesta edició que ha publicat Afers sota la cura de Rafael Roca. La idea que atia les investigacions rau en l’estudi de la marginalitat femenina, tractada des d’una vessant històrica, atesa la discriminació activa i contínua sobre la dona practicada als papers historiogràfics. La voluntat d’identificar i exhumar subjectes marginals és la màxima comuna que segueixen els autors. El llibre abraça un llarg període comprès entre Ramon Llull i l’actualitat. A la llum de l’Art, Josep E. Rubio analitza l’actitud de dues dones de l’obra narrativa de Llull, Natana i Aloma, que representen la saviesa i la iniciativa, reduïdes en sa condició femenina a un estat inferior en comparació imperativa amb l’home. Un discurs social àmpliament admès i perllongat secularment que exemplifiquem en el crit corprenedor d’una dona agermanada durant la defensa del setge a Vicent Peris: «Home, so home! Que també exiré ab una piqua com un home». Als diversos articles hi desfilen dones que han gaudit d’una enorme popularitat com la reina Violant d’Hongria, obscurida per la grandesa històrica de Jaume I, estudiada per Francesc Granell, o madama Lucrezia D’Alagno, companya sentimental d’Alfons el Magnànim a Nàpols, que historia Gema B. Capilla. Aquest treball contrasta amb l’estudi de Rafa Roca sobre la situació en què malvisqueren diverses criatures prostituïdes a la ciutat de València a la fi del segle XIX. Entre els segles XIV i XVI Marinela Garcia situa el període de recerca de dones anomenades en textos manuscrits i impresos sota la pregunta inquietant de si les dones poden ser exemplars i invisibles alhora. Albert Toldrà busseja en els processos inquisitorials per conèixer els patiments, abusos i dolors soferts per les dones empresonades, subjectes a tortures, vexacions i crueltats que, tot i ser compartides pels hòmens, adquireixen un matís específic de gènere. Jacob Mompó s’ocupa de rescatar la vida d’una xativina a qui se li obriren dos processos, un per judaïtzar i l’altre per calumniar el Sant Ofici, on l’autor entreveu certes formes d’extorsió practicades pels seus oficials.
Hi destaca l’estudi de Vicent J. Escartí sobre el procés instruït a Margarida Borràs, un home nascut a Mallorca i que es traslladà a València, on va exhibir la seua identitat femenina. A la fi, Margarida fou sentenciada a la forca, vestida amb «camisa d’home, e be[n] curta e sens panyos», per escarment de la població. I com a contrapunt, també l’autor ens parla d’una dona que portava entre les cames un penjoll d’home fet d’aluda i que, en ser capturada i condemnada, sembla que es va salvar perquè la virreina digué que «la sentència no s’era dada com devia». Vestida d’home, sabem que era casat eclesiàsticament amb una dona i vivia homenívolament. En la mateixa línia, Isabel Amparo Baixauli, narra la biografia d’una persona natural de Sogorb que visqué amb una doble identitat sexual: dona i home alhora. Vicent Terol tracta el cas de Beatriu Just, qualificada de mala cristiana, un procés que acabà en suïcidi. María Luz Mandingorra examina la situació d’Àngela Bosch, propietària d’un fons documental important, considerat el germen d’un arxiu nobiliari. Emilio Callado s’ocupa de rescatar i estudiar la crònica conventual de la monja sor Manuela Millà, escrita entre els segles XVIII i XIX. Estel Aguilar s’acosta a l’obra de tres poetesses catalanes del segle XX, en la descripció del paisatge i la naturalesa de les quals albira rastres de feminisme. En el segle XXI, Katiuscia Darici, a partir d’un assaig de Najat El Hachmi, reflexiona sobre les causes de la criptogínia, producte de nombroses forces en conflicte. Són algunes més de catorze trajectòries vitals, però n’haguessen pogut ser moltes més, com l’escriptora medieval Isabel Suaris, Margarida Macip, filla de Joan de Joanes, a qui se li atribueixen algunes obres del pare, o Empar Navarro, mestra valencianista, per posar només tres exemples.
Ser invisible, publicat per Afers i coordinat per Rafael Roca, planteja des d’una òptica polièdrica el silenci, la invisibilitat i la indeleble discriminació de gènere, imposada pel sector dominant masculí. Un llibre de lectura grata, ben escrit, que sobrepassa l’àmbit acadèmic i s’adreça al lector general per l’interès que susciten els temes tractats: la marginalitat i el paper de les dones i les minories.