La qüestió dels somnis és un submon apassionant cada cop més emprat a la literatura. Ja a Aristòtil era un camp que creava curiositat per aquest desdoblament que sentim quan somiem fins a preguntar-nos «soc jo?». La separació de l’inconscient i el cos esdevé un recurs molt recurrent que permet conèixer la psicologia del personatge més enllà d’un narrador omniscient que tot ho sap i que, depenent del context, pot entorpir el ritme dels esdeveniments amb reflexions que ens proporcionen informació irrellevant.
Patti Smith presenta a L’any del mico una història -la seua- fàcil de llegir i complicada d’escriure per l’esborradissa línia que separa el món real del món oníric. L’autora defuig de trencaments abruptes en què et presenten una història i després tot era un somni (jo, en aquest cas, em sent enganyat) i és mitjançant objectes del seu dia a dia -una tanca publicitària, colors que no s’hi corresponen o elements marítims recurrents- que l’autora balla per la corda dels dos mons com una equilibrista sense xarxa.
L’any 2016 és l’any del mico, però també l’any de Trump o l’any en què Patti Smith fa setanta anys. Aquestes dues vivències impregnen, amb d’altres com la pèrdua de Sandy Pearlman i Sam Shepard, un relat en què l’autora s’obre de bat a bat als sentiments que afloren i que, sovint, la turmenten. Aquesta mimetització amb els personatges -de fet, tots els personatges menys els dos difunts són parts d’ella- ens permet conèixer-la a bocins fins a recompondre les parts d’un gerro que per moments sembla trencat. Patti Smith, inspirada per Pessoa, es divideix com a forma d’oxigenar-se i ens regala personatges tan enigmàtics com l’Ernest, el seu vessant més místic, impredictible i ascètic.
L’escriptura com a necessitat, com a forma d’escapisme d’un any en què l’autora sent que tothom desapareix; i és que arribats a la setantena passes de veure els antics amics als casaments per a fer-ho a tanatoris. I fugir vol dir marxar, i Smith ho fa com si la solució als problemes interns exigís canviar el motel Dream Inn a Califòrnia per Ayers Rock, la capital del somni. Quan el neguit és una motxilla el context és sobrer, i el canvi d’escenari no va de la mà del canvi emocional. Tant és així que, amb el seu amic en coma, torna per ser al seu costat tot i que les notícies no siguen bones i ella no puga fer res més que nosa a l’habitació. Així i tot, aquest nexe, aquestes obligacions morals que tots tenim, la fan tornar per a contemplar-lo comatós i, en gran mesura, alleugerir-la.
Volia deturar-me breument perquè aquest llibre havia d’eixir abans de la pandèmia i la situació d’estancament social va impedir-ho. En aquest temps, l’autora -infatigable- va escriure l’Epíleg d’un epíleg, l’última part del llibre que gràcies a Club Editor pots aconseguir omplint una mena de formulari que hi ha a l’interior de L’any del mico. Una proposta acompanyada per les tintes originals de l’artista Alejandro Dardik que empelta el llibre d’una aura molt personal i intimista, sensació que ja tens quan llegeixes Patti Smith i te la imagines escrivint notes en bocins de paper que guarda per les butxaques, i amb els quals després aconsegueix crear una obra que vacil·la entre el desig d’una estabilitat i el cru caràcter efímer de la nostra societat.
A l’epíleg, la mística i poeta punk s’obre en canal a força de ganivetades en forma de preguntes incompletes i reflexions. «En Sam és mort. El meu germà és mort. La mare és morta. El pare és mort. El meu marit és mort. Però segueixo pensant que passarà alguna meravella. Potser demà». Subratlle aquesta frase agafant fort el llapis perquè resum amb quatre mots el que és l’obra, un conjunt de potsers emboirats que mai sembla que arriben, però que són el motor que li permet llevar-se amb aquell neguit de qui entén el dia a dia com una exploració del nostre ésser; com aquell pagès a qui un temporal de deu minuts se li emporta la collita d’un any i té dues opcions: encreuar els braços per a deixar morir la terra o per a entaforar una llavor més forta.