Ella i màquina (2021) és la primera obra de Sergi Belbel publicada per Bromera i, alhora, la penúltima que suma la col·lecció, que a hores d’ara compta ja amb huitanta-set títols a l’esquena. En aquesta peça, amb una introducció a mena de pròleg d’Enric Gallén, el dramaturg, traductor i director de Terrassa —l’home de teatre que hauria passat a l’escena internacional gràcies, entre d’altres, a Carícies—, reprén algunes temàtiques i atmosferes que ja podien respirar-se en obres anteriors, per exemple, pel que afecta a la investigació quàntica d’El temps de Planck.
De fet, allò que Belbel ens trasllada amb l’escriptura d’aquesta peça és la seua dèria per la incomunicació social i la recerca de la felicitat, traduïdes ací mitjançant el diàleg, pot imaginar-se ja, entre una dona i una màquina, això sí, en contextos familiars. Ara bé, les coses ni són tan fàcils ni tan òbvies, perquè el dispositiu teatral plantejat pel dramaturg busca el trencament total de la representació o, si es vol, fer palés l’anticonvencionalisme com a norma, assumpte que queda clar amb el primer cop d’ull amb què se’ns evidencien els personatges, però, també amb la primera escena («Escena 0») que, tot i la seva brevetat, o gràcies a ella, possibilita que el futur director de l’obra decidisca, o no, la seua incorporació a l’espectacle. Així mateix, l’acotació d’aquesta probable escena s’inicia amb les paraules següents: «si es vol començar de manera grollerament autofictiva; si no, aneu l’escena 1». I és que en Ella i màquina, aquest «si es vol», que ens ofereix el dramaturg, xoca amb el «vull», amb què cada personatge, cada entitat, comença, mecànicament, el seu parlament. En aquesta línia, Ella i màquina està ben farcida de disjuntives, cosa que dota la peça de certa tragicitat, per descomptat, sense amagar l’horror quotidià que experimenta, sense experiència, Ella, la protagonista de l’obra.
Ella, «ni vella ni jove, atractiva però cansada» parla amb tota una sèrie d’entitats com són A, B, C, D, E, F, G, H, I i J, que, al cap i a la fi, són els membres de la seua família o de l’entorn més proper: A és el fill; B el marit; C, la filla; D, un empresari; E, un treballador, que s’incorpora a l’empresa; F, una amiga amb els pits operats, que, en certa mesura, ens recorda els postulats de Tiqqun i la teoria de la joveneta (Primeros materiales para una teoría de la jovencita, 2012); G, el seu pare; H, un perruquer amb qui parla de sexe, I, un jove amb qui Ella manté una relació virtual i J, la màquina, l’ordinador, que apareix en l’escena més llarga de l’obra. Tots, l’un darrere de l’altre, parlen i semblen confessar-se, mentre Ella, amb impotència, els escolta com si pujara una muntanya, tot just, com si l’escalara amb Sísif fent de pedra.
Amb una aposta clara per una estètica minimalista, l’obra indaga en com la tecnologia acaba per configurar les nostres identitats, tema que, sense ser cap novetat, adquireix ací, al nostre parer un caliu d’una major intensitat. De fet, si bé la relació entre els personatges, la seua aparició en cadascuna de les escenes, configuren un món, el nostre, que és ben difícil d’habitar, la dialèctica rau entre una virtualitat i una realitat on ambdues resulten poroses. Açò és, una teatralitat en la qual les formes es conjuminen amb el contingut, però, on tot és inestable, desequilibri. En altres paraules, on J —l’ideal, segons Gallén—, la potencialitat de la màquina, la capacitat de ser potència —la potència virtual, que diria Pierre Lévy—, sembla esdevindre virtut, però també desig que cal seguir, mentre la veritable pulsió de la resta roman, si se’ns permet, en un violent stand by, en què cadascun dels personatges sembla viure ocupat, únicament, en una individualitat sense intimitat.
I alhora, en Ella i màquina tot és transparent, amb l’objectiu de donar-li cabuda a l’espai per a la falsedat. I aquest és, entenem el gran enfilall i mèrit que Sergi Belbell desplega en l’obra: el fer tremolar la força de la realitat amb les infinites i difuses identitats que poden ser desplegades sota un món virtual. Açò és, el dibuix en què els afectes personals i el jo més íntim es dilueixen en un no-res a favor d’un temps que tampoc existeix, on cada vegada costa més dir què és veritat, què manipulació i què resulta kafkià.