El postdramàtic text dramàtic (no valgui la redundància) d’Alsina pretén ser un estudi sobre l’amor; l’amor romàntic on els individus es pressuposen lliures, igual que els actors i les actrius que interpretaran l’obra de teatre. Al llarg de la peça, la conclusió esdevé diferent.
La forma és purament postdramàtica, doncs no adopta la Poètica d’Aristòtil, on se segueix una faula per a explicar les peripècies i catarsis d’un protagonista; «una exposició sistemàtica d’una successió d’esdeveniments», un argument. Tot i que sí que formalment l’obra està dividida en quatre actes, és ben vist que aquests no tenen un sentit dramatúrgic dins la peça, doncs la línia d’acció no té un desenvolupament poètic on hi hagi d’haver una separació dels diferents estadis de l’evolució d’aquesta.
Els personatges són intencionadament impersonals, sense trets psicològics característics ―aparentment―, doncs el que pretén l’autora, i ho diu explícitament, és que els intèrprets interpretin sense tenir una identificació amb els personatges. Els recursos formals que Alsina utilitza per a aconseguir aquest fi, van des de no posar noms als personatges (són tan sols números i lletres), fins al fet que els intèrprets recitin les didascàlies i els canvis escènics abans que aquests succeeixin, o fins i tot que els mateixos intèrprets puguin opinar obertament sobre l’acte dramàtic. En aquest punt, cal aclarir, que l’aparent llibertat d’opinió dels intèrprets que rep l’espectador, també està escrita en el text dramàtic (metateatralitat) i, per tant, aquesta llibertat és purament una formalitat. I aquí és on la tesi d’Alsina rau: el paral·lelisme entre la llibertat individual en l’amor romàntic i la llibertat de l’actor o l’actriu en el teatre. Aparentment en ambdues situacions l’individu té llibertat i es pressuposa lliure, però Alsina remarca que realment tot està escrit en el teatre i en l’amor romàntic, atès que hi ha unes normes preestablertes, uns pactes invisibles, unes accions dirigides, que coarten la llibertat individual a qui hi és immers.
L’espai dramàtic evoca molts indrets de memòria col·lectiva on l’amor romàntic és el triomfador: vetllades de festes majors, cites, aplicacions mòbil per a flirtejar, estereotips heternormatius de dones submises buscant la salvació en l’amor i d’homes bruscos, sense sensibilitat pel tracte humanitzat. També s’hi empren textos coneguts del teatre contemporani català, narrativa catalana, inclús passatges bíblics, cançons romàntiques ben sabudes pel públic en general… sempre com a recurs per fer connectar l’espectador amb aquest indret estereotipat del que és l’amor romàntic.
El joc escènic ―per norma― és entre una actriu i un actor, sempre. Interpreten sempre parelles canalitzades pel romanticisme. Els intèrprets / actors diuen en veu alta l’acció que imminentment executaran i seguidament l’executen, d’igual manera passa amb els canvis d’il·luminació: són ells mateixos qui narren el que passarà just abans que passi. D’aquesta manera, l’autora trenca la quarta paret entre l’escenari i la platea: es talla la il·lusió de la capsa escènica dramàtica per buscar de connectar amb l’espectador des d’un altre indret. Es pretén despertar-lo i conscienciar-lo sobre el discurs que s’està plantejant. És purament teatre polític amb una dissertació ben clara i concisa: l’amor romàntic ens priva de la nostra llibertat individual. Igual que els actors i actrius no poden ser lliures dins d’una representació teatral, doncs les accions dramàtiques, les rèpliques, les didascàlies i el seu desenvolupament ja estant escrits i decidits prèviament per algú que no son ells mateixos.
L’obra acaba amb un final fatídic on una dona assassina un home en nom de l’amor romàntic. Queda ben palès, doncs, el que l’autora exposa: l’aberració a què ens condueix aquesta manera de relacionar-nos entre iguals, la de l’amor romàntic. Tot està per repensar, entenc.