Quan Jaime Gil de Biedma va decidir compilar la seua poesia en un únic volum, primer l’any 1975 i després ampliat al 1982, ho va fer sota un títol com menys suggestiu i rotund: Las personas del verbo. Paraula, record, memòria de la vida, de la literatura i, potser, de la nostra història col·lectiva s’uneixen, al igual que a la poesia de Biedma, a la nova obra de Valentí Puig, La segona persona, que va publicar els últims mesos de 2020 la barcelonina Ediciones Proa, que amb aquest llibre suma tres-cents setanta-un números en el seua longeva col·lecció «Els Llibres de l’Ossa Menor».
I la primera pregunta que assalta el lector és qui o què és aqueixa segona persona? Una pregunta òbvia i que no necessita d’altra banda una resposta, però que Puig aborda en el primer poema, el títol del qual és homònim al del seu llibre: «La segona persona, ¿potser té ànima o és la nostra, / com si dobleguem un mapamundi i Àrtic i Antàrtic / fan tot u? Existeix però mai no l’hem mesurada». Després de llegir aquests versos, un no pot evitar recordar al poeta Antonio Cabrera, qui ja va abordar la duplicitat de les realitats, en el seu cas respecte al món extern i a l’intern, i com aquestes trobaven un espai comú en l’estació perpètua de la consciència. Potser és també en aqueix espai comú on els territoris boreals i australs de Puig, el seu jo poètic i la seua ombra, troben un lloc des del qual completar-se i complementar-se. Encara que aquest recorregut no siga, precisament, una experiència agradable: «Hi cap destruir, apietar-se, cobdiciar, dubtar, / de la mateixa manera que la bellesa més pura / pot ser una forma de terror. Turons negres / i cérvols gràcils, castells sense portes i la claror». Tota pregunta feta sobre un mateix des d’un mateix té un rastre implícit de sacrifici, que no obstant això ens allibera.
Valentí Puig, conegut per la seua dedicació a l’escriptura en una àmplia gamma de gèneres literaris, és en aquest llibre on sent el pas del temps d’una forma més acusada: «El joves donen per sabut el teu rostre tardoral / creuen que has envellit, que la vida adulta marceix, / però sospito que exageren i encara ets l’adolescent / que volia fumar amb pipa […]. Ara bé: qui se’n recorda? / Ni tan sols tu, quan tems llenegar a la banyera». Jaime Gil de Biedma es va referir al mateix en un dels seus poemes més coneguts: «Que la vida iba en serio / uno lo empieza a comprender más tarde / […] envejecer, morir / es el único argumento de la obra». Quasi en un diàleg mut entre tots dos poetes, tan sols imaginat en la ment de qui escriu aquestes línies, Puig sembla respondre-li: «Ves a saber per on paren les esperances / […] Ves a saber on són les il·lusions joves / […] Ah! Ves a saber per on rodoles, Puig Mas, / fill d’Isabel i Antoni, Rullàn i Falconer / de tercer i quart llinatge, setantí, escriptor». I igual que Biedma recorda els seus passejos de joventut per Barcelona, Puig porta al present el seus records d’aquesta ciutat als poemes que formen part de l’apartat «Postals de Barcelona» durant els anys d’una postguerra que arribava a la seua fi.
És precisament en aquest record on també hi ha cabuda per a la família: «Ma mare tornava del mercat i repetia que el gerret és peix de pobre. / Érem de classe mitjana amb persianes verdes i, adesiara, Heno de Pravia. / Mon pare fumava fàries i solia dir que la carn de xot sempre xoteja». Són aquestes imatges de productes populars que formen part del nostre col·lectiu comú, com Puig aconsegueix connectar no sols amb la seua infància, sinó també amb la de diverses generacions que van viure aquells anys i després van transmetre els seus records i els seus costums a les generacions actuals. L’ús d’aquest recurs per a apel·lar l’inconscient social mitjançant algunes marques, convencionalismes o, per exemple, el menjar, podem veure’l en altres autors d’aquella època i fins i tot en anteriors. La poeta Angelina Gatell recordaria, en els seus últims anys, les llentilles que van salvar a ella i a la seua família, com a tantes altres, de la fam, i que serien símbol d’uns anys marcats per la incertesa: «Hoy hace día de comer lentejas. / No sé si es por la lluvia / o por la soledad. O quizás por eso que llamamos memoria, / […] y, mientras voy limpiando las lentejas, / veo a los que me amaron» (Cenizas en los labios, 2011).
Sens dubte, és aquest llibre de Valentí Puig un cant al passat i al present, també, per mitjà de les lectures i els personatges que s’entreveuen en els seus poemes: Marlot, Aristòtil, Marc Antoni, Cleòpatra o Magda Goebbels i Albert Speer, entre altres. El futur sembla apuntar-se amb incertesa en les últimes pàgines: «Bufa, oratge, i fes-nos creure / que podem ser nobles, ciutadans de les ciutats fetes llei». Després d’aquests versos, ens quedaria fer-nos una última pregunta: això ens ho diu Valentí Puig o la seua segona persona? Pot ser que tots dos.