La pantalla dividida en dos. En una meitat hi ha el rostre compungit de Barbara d’Urso, presentadora del programa Live – Non è la d’Urso. Barbara d’Urso començà a treballar a la televisió de Berlusconi quan aquest encetà el seu imperi mediàtic i deu conèixer bé el personatge i la tipologia de televident que ha creat perquè engreixe la seua tropa de votants. A l’altra part de la pantalla, connectat des de casa seva, Matteo Salvini. Adopta el posat de pare de família, d’home preocupat pels milers d’italians que estan patint per la crisi sanitària, pels milers de morts soterrats sense cap companyia. La presentadora ajunta les mans, no s’avergonyeix de dir el rosari cada dia, afirma, i proposa el «requiescat in pace»; Salvini l’acompanya en la pregària. Seguirà més d’un quart d’hora de presència de Salvini a la televisió sense que ningú el contradiga, pura propaganda, amb la presència al plató d’Alessandra Mussolini, neta del dictador.
Pocs dies abans a la plaça de Sant Pere el papa Francesc pregava sota la pluja en una plaça deserta. La imatge era impactant, com ho ha estat durant aquests darrers anys l’ús que Salvini ha fet de la simbologia catòlica, un ús que mira més a la panxa i les tradicions ancestrals d’una cultura cristiana que poc tenen a veure amb la paraula dels evangelis. Intenta recollir el solatge que va deixar la vella Democrazia Cristiana que per tants anys va governar a Itàlia?
Vaig començar a llegir Feixisme persistent, de la periodista Alba Sidera, just després d’haver acabat les obres que formen part d’Il romanzo di Ferrara, de Giorgio Bassani, i, la veritat, aquest ordre de lectures ha fet que haja rebut el llibre de Sidera d’una manera molt diferent, no amb la sensació de sorpresa o ràbia, sinó d’un sentiment amarg que encara no soc capaç de definir. Si ens pot sorprendre en les obres de Bassani com alguns jueus no només donaren suport al Partit Nacional Feixista italià, sinó que fins i tot s’hi havien adherit seguint els conceptes de classe i «ordre», no ens hauríem de sorprendre quan a Feixisme persistent se’ns mostren tots els fils que condueixen al procés de blanqueig del feixisme durant els darrers trenta anys de la política italiana. I, tot i això, ens meravellem quan ens adonem de com la major part de mitjans de comunicació de massa no només ho han ocultat, sinó que o bé li han canviat el vestit que coneixíem o bé se n’han aprofitat per augmentar l’audiència dels seus programes.
El llibre d’Alba Sidera es divideix en vint-i-dos blocs que analitzen des del significat de Predappio com a parc temàtic del nazifeixisme a Itàlia fins a la veu potent i clara de la memòria de Liliana Segre, tot passant per l’arribada de Berlusconi al poder, la creació del Moviment 5 Estrelles, el feixisme de Forza Nuova i Casa Pound i l’eix Salvini-Meloni. Un dels aspectes que més m’han interessat i que agraïsc ha estat el fet de mostrar la relació de Steve Bannon amb Salvini i Meloni. Escriu Sidera: «Parlant en nom de The Movement, Bannon va prometre a Salvini i a Meloni: “Podem proporcionar-vos i realitzar sondejos, fer anàlisi de big data, preparar centres de gestió de dades; tot el que serveix per guanyar unes eleccions. Us ajudarem de forma gratuïta” (com si existís la gratuïtat, en política…). I a Meloni, en concret, li va dir: “Aportes una cara racional al populisme de dretes. Seràs escollida”. Aleshores, Salvini i Meloni eren aliats —ho han estat sempre—, i era indiscutible que el líder de l’extrema dreta italiana era el leghista. Però la massa bona relació de Salvini amb la Rússia de Putin no agrada als Estats Units.»
Sidera, corresponsal d’El Punt-Avui a Roma des del 2012 i especialista del món polític italià, ha escrit un llibre imprescindible no només per entendre un poc millor la política dels darrers decennis a Itàlia, sinó també per saber com ens hem d’armar per combatre el feixisme que vol fer veure que canvia de pell.