La inspiració o la recreació neotestamentàries han estat freqüents a la poesia mallorquina de la segona meitat del segle XX. El 1950 va aparèixer Quatre poemes de Setmana Santa, d’un jove Blai Bonet. Alguns anys més tard, el 1967, Bonet ens va donar L’Evangeli segons un de tants, en un poema del qual Jesús crucificat diu que els dos lladres que l’acompanyen al Gòlgota «em feien més companyia que no el Pare». El 1961 havia arribat Via crucis, de Llorenç Moyà, un aplec de setze sonets en què cada estació del camí de Jesús es resol en una estampa barroca de lliris, banús i alabastres. El 1970 Jaume Vidal Alcover publica El fill pròdig, un poema dramàtic que parteix de la cèlebre paràbola per parlar, de manera del tot terrenal, dels desencisos simètrics de la partença i del retorn. El 1980 Miquel Àngel Riera publica el seu Llibre de benaventurances, un Sermó de la Muntanya personal que assenyala com a benaurats els desesperats, els que s’equivoquen, els fracassats i els emprenyats. I el 1992 és el torn de Calvari, d’Antoni Vidal Ferrando. La tria no vol ser exhaustiva, i només assenyala alguns cims d’un paisatge que en té més. Els autors seleccionats, això sí, em permeten la broma: Vidal Ferrando és el cinquè evangelista de la poesia mallorquina d’aquest mig segle.
Les obres esmentades són molt diverses en el to i en la naturalesa literària, i potser no aniríem gaire lluny si hi volíem trobar una visió comuna del relat evangèlic. Recordem, però, altres recreacions neotestamentàries de l’època. El 1959 arriba la traducció catalana d’El Crist de nou crucificat de Nikos Kazantzakis, i del 1964 és L’Evangeli segons sant Mateu de Pasolini. Entre obres com aquestes i les de Bonet i Riera hi ha un aire de família innegable: l’opció pel Jesús dels desposseïts, el Jesús que és sobretot un emblema de l’home que pateix. Un Jesús una mica existencialista.
Diria que aquest és el punt de partida de Calvari, d’Antoni Vidal Ferrando, que després, naturalment, fa camí d’acord amb el seu tarannà literari. El recull es divideix en dues seccions, «Getsemaní» i «Gòlgota», cada una de les quals va resseguint la narració evangèlica de l’episodi que el títol evoca. Els poemes narratius van sempre encapçalats per un epígraf amb el versicle que recreen (de Marc, de Mateu, de Lluc o de Joan) i fan servir, excepte en un cas, el decasíl·lab blanc. Vidal Ferrando, que en reculls posteriors ha mostrat preferència pel vers lliure, demostra que sap treure el suc de la sonoritat que dona una tirallonga de decasíl·labs ben escandits. Aquests poemes de caire narratiu es van alternat amb d’altres de més breus, gairebé sempre una tanka, en pocs casos unes línies de prosa poètica o de vers lliure. En el joc de sentits i de suggeriments entre els poemes d’una mena i l’altra hi ha bona part de l’èxit estètic de Calvari.
Fixem-nos primer en els poemes narratius. És aquí on trobam aquest Jesús proper al de Bonet o Riera. El final del primer poema ja ens presenta un Crist agònic: «Potser, a Getsemaní, no hi trobis altre / senyal que les preguntes, res més ver / que el lent rajar dels ulls cap a la mort». L’elecció de l’escena de Getsemaní no és gens casual: més que en cap altre lloc, hi trobam el Jesús humaníssim, enfrontat a aquell «silenci de Déu» de què parlava Blas de Otero i que també apareix aquí escrit. La secció «Gòlgota» incideix en un mateix ànim («i el dolor darrer / són les respostes que no trob, Déu meu»), i acaba amb un Crist que, més terrenal que mai, lamenta que la mort significarà la pèrdua de «la cal·ligrafia del desig». De tant en tant, el relat ha deixat anar algunes píndoles d’aquell Jesús «d’esquerres» de Kazantzakis, Pasolini o de Bonet: l’home sotmès a l’imperialisme dels romans o l’home que, a punt de morir, resumeix els seus ensenyaments: «compartiu, / i n’eixireu vivificats i savis».
Només amb aquests poemes narratius, Calvari hauria estat un bon llibre. Hauria estat un recull pertanyent a aquell univers que hem esbossat, escrit en la llengua poètica d’arrel simbolista pròpia de l’autor. Però el llibre és més que això, gràcies a les tankes i els petits poemes en prosa que responen a cada bocí de relat amb un apunt de caire més enigmàtic. Què afegeixen les tankes al relat? Sovint una nota plàstica, de Jerusalem o de la nostra escenografia de Setmana Santa. Altres vegades, preguntes: algunes de les tankes s’escriuen en signes interrogatius. L’enigma de la mort és particularment explícita en aquesta: «Què hi ha darrere / les platges de la mort / sinó l’estona / negra que delimita / servitud i fretura?». Generalment els cinc versos breus se’ns adrecen amb més hermetisme. De vegades semblen apuntar a la mort com un silenci en què el no-res i la plenitud no s’exclouen. És obvi, però, que no tracten tant de perfilar una doctrina filosòfica consistent com d’esbossar un misteri. En el contrapunt entre el relat de la nit de Getsemaní i el capvespre del Gòlgota, d’una banda, i aquests esclats breus de suggeriment poètic hi ha, crec, l’encert essencial de Calvari.