Fa exactament cent anys que es va publicar la primera edició de La terra eixorca, de Thomas Stern Eliot. En aquells temps ja va ser una sacsejada per a entendre la poesia escrita des d’un altre to. Molts lectors i crítics valoraven l’erudició del poeta i assagista i varen considerar aquest poemari com a una proposta sàvia de renovació de l’expressió poètica i, vulguem o no vulguem, ha marcat la ruta de gran part de la poesia del seu temps i fins i tot la d’ara mateix.
Eliot romp amb el concepte del romanticisme i es decanta per una poesia seca i no agradable. Perquè el món és així. Ni rimes ni imatges bucòliques. Amb el segle XX entren nous corrents culturals, en música, en plàstica i en literatura. No es tracta d’inventar res, ans de reescriure —amb la cultura que tenim ara mateix— allò que varen encetar els clàssics. Ningú no és original al cent per cent; si admetem això, també és lícit treballar amb temes i fins i tot versos d’altres autors, com Eliot fa amb Dante, Shakespeare, Baudelaire o Homer. Partir dels clàssics, dels bons, però també rompre els fermalls, ser lliures, seu autèntics tot aprofitant la tradició.
Aquest comentari parteix arrel de l’edició de La terra eixorca traduïda per Neus Nadal i publicada per Lleonard Muntaner el 2018. Una versió rigorosa que ens mostra el genial Eliot tal com és.
En el poema que comentem Eliot descriu una estança on la claror «obre» els ull de l’espectador cap a la «salvatge escena»:
«Filomela, a qui el rei cruel va violar tan salvatgement. Mentre la noia encara gemega, se sent el rossinyol “geg-geg” a orelles malèvoles.»
Es tracta d’un passatge molt dur, que s’enriqueix encara més si el lector coneix el mite de Filomela i Tereu. Fitxem-nos que el geg-geg del rossinyol, pronunciat amb veu humana, en realitat, és una onomatopeia del soroll de l’acte sexual.
Perquè Filomela no pogués contar la vil agressió que va patir, Tereu feu que li tallaren la llengua. I ens podríem allargar amb aquest mite grec, però no cal.
Així, tenim un Eliot implacable, que no pretén escriure amb una estètica que pugui distreure la seva veritat. No escriu per donar plaer, ans per remoure consciències.
… Damunt la lleixa de l’antiga xemeneia s’hi podia veure,
com si una finestra s’hagués obert a la silvana escena,
la transformació de Filomela,
a qui el rei cruel
va forçar tan salvatgement; així i tot, el rossinyol
omplia tot el desert amb veu inviolable
i ella encara gemega, i encara persegueix el món,
«geg, geg»,
a orelles malèvoles.
I altres monyons mustis del temps
eren reflectits en les parets; figures de mirada estàtica
guaitaven, inclinant-se, silenciant la cambra tancada.
Renou de passes que s’arrosseguen per l’escala.
A la llum del foc, sota el raspall, els seus cabells
s’escampaven talment llengües de foc
resplendint en paraules, per després romandre
salvatgement quiets.
Traducció de Neus Nadal
Fragment del poema II «Una partida d’escacs», de T. S. Eliot