La ciutat és, des de sempre, el teatre privilegiat de tota narració. Se sol dir, de fet, que és a la ciutat on passen les coses. I és allà on la literatura recull les narracions que sondegen en la complexitat del que és humà: un escenari on tenen lloc les tragèdies i les comèdies de l’ordinari i, com no, de l’extraordinari.
Llegint dos dels llibres ambientats a Barcelona i de recent publicació, destaca el fet que la ciutat no deixa de ser l’eix principal de molta narrativa d’avui. A Barcelona suite. Onze contes (Univers –editorial que estrena segell–, 2019) i Històries del Raval: noves veus d’adolescents a la Barcelona del 2019 (2020), Barcelona es proposa com un entorn identitari per relacional segons les teoritzacions de Marc Augé.
Als relats publicats per Univers estem lluny de la ciutat de la guerra civil i de la postguerra així com de la dels poetes, de la Barcelona de la burgesia catalana i també de la ciutat novel·lada per Mercè Rodoreda, Víctor Mora, Terenci Moix i Montserrat Roig tot i que, s’ha de dir, totes aquestes narracions han contribuït a construir la imatge mental d’una Barcelona literària, a mitjan camí entre literatura i vida viscuda. Aquesta Barcelona no ha desaparegut però s’ha diluït, a través de les experiències narratives (de Quim Monzó, entre d’altres) dels anys vuitanta i noranta fins a desembocar en un producte narratiu universal. En aquests dos volums, molt diferents entre si però molt representatius cadascun d’ells a la seva manera, no apareix la ciutat que vol esdevenir una metròpoli, perquè, evidentment ja ho és. Estem en l’època del post: la ciutat ja ha assolit tots els reptes de la modernitat. Ja ho ha sigut i ho ha tingut tot: ja ha tingut dues exposicions universals, ha viscut tot el procés que li ha suposat ser ciutat olímpica, ha superat la frontera de convertir-se en una marca i fins i tot d’arribar a ser ciutat representativa del turisme més que massificat. La Barcelona dels barris friqui i dels més allunyats, la del 1-O (com pretext per l’ambientació temporal, sense profunditzar els aspectes polítics) i d’un record de família que es vol tornar a viure: Barcelona suite és una composició en què els onze relats són línies melòdiques que formen una harmonia perfecta. Són vides de persones normals que treballen, estimen, viuen o viatgen a la ciutat, una ciutat que és, d’una banda, «escenari i personatge» dels relats (com es diu a la nota editorial d’Univers), reconeixible i topografiada (la sensació és que tots els barris hi siguin representats) o que, d’altra banda, a les Històries del Raval es fan càrrec de les veus del nou mil·lenni, que recullen experiències d’una escriptura jove, en català i en castellà. Històries del Raval recull relats que, en molts casos poden definir-se com transnacionals i que condueixen el lector a veure-hi els grafitis (i a plantejar-li dibuixar-ne un, amb els policies a sobre) i a travessar el barri «amb el tors a l’aire» com un turista. Aquí no ens movem del Raval però en el procés de lectura ens adonem que no cal anar lluny perquè hi ha tants Ravals com històries per contar. La mirada d’aquests joves narradors contribueix a renovar la narrativa urbana donant-li un aire nou i una mirada més àmplia, global i local al mateix temps.
Barcelona segueix produint narracions i no deixarà de fer-ho ni després d’haver superat una frontera que mai no hauria gosat proposar-se ni tampoc desitjar, la de trobar-se deserta, en els mesos del confinament. La buidor, el silenci, la vida de portes i finestres endins segur que produiran més relats íntims i urbans alhora, que algú contarà.