Sembla que s’ha alçat certa polseguera al voltant de l’assaig valencià actual arran de l’article «El mejor momento del ensayo literario valenciano», de Salvador Enguix. La primera versió, publicada en línia a La Vanguardia, va ser esmenada en setanta-dues hores, després que nombroses veus assenyalaren públicament tant els «oblits» d’autors i editorials, com el biaix territorial i de gènere que presentava. Una setmana més tard, Àngels Gregori responia des de les pàgines del Levante amb «On són les dones assagistes al País Valencià?», distingia entre les que es dediquen a l’assaig acadèmic i divulgatiu i les que escriuen amb «una finalitat purament estètica i literària». Dins d’aquest segon grup, reivindicava, amb raó, el nom de Lourdes Toledo, columnista i autora dels dietaris Amèrica endins (2018) i La inquietud (2021), però apuntava que les escriptores dedicades a la literatura del jo «no hi són perquè no les hem deixat ser-hi»; la solució passaria per donar-los més espai als mitjans de comunicació, factor essencial en fenòmens com el d’Isabel-Clara Simó, per exemple.
Certament, les assagistes valencianes actuals ―igual que les novel·listes, contistes o poetes― no tenen la visibilitat que els pertocaria si ens ajustem, simplement, a la qualitat i la quantitat dels seus escrits, però els seus textos hi són, encara que resten l’ombra. En format llibre, per exemple, trobem el Gabinet de curiositats (Pruna Llibres, 2015) de la polifacètica Anna Moner, els aforismes feministes i combatius que Maria Fullana ha publicat a Pensades (Neopàtria, 2019) o les imprescindibles memòries de Rosa Serrano a Les petjades del temps (Balandra, 2019).
Tot i que encara ens trobem molt lluny d’un mínim equilibri entre autors i autores, les signatures femenines es multipliquen en acostar-nos al columnisme: Fina Cardona, Gemma Pasqual, Íngrid Lafita o Àngels Moreno publiquen regularment a Valencia Plaza, Vilaweb, La Vanguardia o El Temps de les Arts, respectivament. Al dolorosament desaparegut Diari La Veu vam poder llegir les escriptores Lliris Picó, Raquel Ricart, Rosa Roig o Encarna Sant-Celoni, les quals, de moment, no han tingut continuïtat a Nosaltres La Veu, on sí que segueixen col·laborant Anna Moner i Marian Diez. Esperem que tornen aviat, elles i el mitjà. Des de Núvol, M. Àngels Cabré s’ha fet ressò de la polèmica a «L’assaig, l’últim bastió del patriarcat» en la literatura catalana; està clivellat, però, i és urgent acabar d’enderrocar-lo.