Ara fa set anys, Joan F. Mira publicava un volum de memòries d’infantesa i primera adolescència (El tramvia groc) on es proposava «la preservació del món viscut, del temps i del país que van donar el primer color i el primer gruix a l’experiència de viure». Un text de memòries que es tancava amb una fita decisiva en la biografia de Mira, la mort del pare, un esdeveniment inesperat que va capgirar-li, de la nit al dia, el present i també el futur previsible: l’estudi del batxillerat, la carrera universitària, etc. L’abrupta fi d’aquell món viscut, d’aquell temps, era, doncs, la millor manera de cloure el primer volum de memòries.
Tots els camins és la continuació —no prevista inicialment, segons l’autor— d’aquell primer lliurament. Un text que arranca en el mateix punt on acaba aquell: «a finals de maig o primers de juny del 1954, primavera dels meus catorze anys, quan vaig descobrir de sobte que jo volia sobretot ser sant: sant, i no cap altra cosa». Fa poc que ha faltat el pare («el fonament més sòlid de la meua existència») i el jove Mira se sent buit, perdut com un ocell mullat enmig de la pluja, i busca recer en l’únic lloc on podia trobar-lo: els pares escolapis que regentaven el col·legi on estudiava. A còpia de converses, el «peixet desorientat» que era aleshores va anar trobant consol i sentit als dies: entrant ell sol a la xarxa. I així, el dia de Sant Joan d’aquell any, per a goig de la mare, va confessar-li que volia ser sacerdot. Passat l’estiu, va mudar l’Escola Pia, el tramvia groc i la tristor i la desolació de la casa del barri de la Torre, on la família afrontava els problemes derivats de la mort del pare, per un convent a Iecla on els postulants es preparaven per vestir l’hàbit religiós. Després d’una breu estada, passarà al monestir d’Iratxe, a Navarra, al peu del Montejurra, el lloc emblemàtic dels carlins, on portarà una vida de monjo, i anirà consolidant la seua formació, alhora religiosa i humanística, i aprendrà a viure intensament la vida interior. Fins que un matí d’estiu, el P. Rector i el P. Mestre «em van comunicar la decisió més sorprenent: m’enviaven a Roma, a completar una llicenciatura en Filosofia a la Universitat Gregoriana».
La Gregoriana era «el vaixell insígnia de les universitats pontifícies», on «els jesuïtes concentraven el bo i millor de l’orde en les matèries del ram, els seus cervells més insignes, professors d’alt crèdit internacional, del nivell de Miquel Batllori», a qui Mira va tractar i de qui parla en els termes més elogiosos. Allà va adquirir els fonaments de la sòlida formació humanística que ha fet de Mira un dels nostres últims savis. Però, si el pas per Iecla i Iratxe li havien ensenyat a mirar cap endins, l’estança a Roma l’invitarà també a mirar cap enfora, i a poc a poc el bulliciós ambient romà començarà a evaporar la primitiva aspiració a la santedat. Mira abandonarà (literalment) la sotana i es vestirà de civil, però tornarà a Roma per acabar els estudis a la Universitat Lateranense, ja pel seu compte i malvivint en condicions miserables gràcies a un préstec obtingut pels germans. I coneixerà els primers tempteigs de l’amor i aprendrà a estimar Roma com una segona pàtria.
Després, vindran la tornada a València; la coneixença d’un grup de gent amb ganes de canviar el país —i entre ells, de manera destacada, Alfons Cucó, el gran amic a qui dedica el llibre—; l’experiència de les fàbriques de Düsseldorf, on va anar per aprendre què era, de veritat, la classe obrera; el trànsit per diferents capitals d’Europa; la tornada a València —on comença a fer classes en una acadèmia—; el descobriment de la seua vocació d’antropòleg i la coneixença de Claude Lévi-Strauss, i fins i tot una estada a la Guinea Equatorial. Fins que, una nit de novembre, Carlos Arias Navarro anuncia una altra mort decisiva: la del dictador Franco, que tanca el volum.
Tots els camins és i no és la continuació d’El tramvia groc. Ho és, òbviament, en el sentit que prossegueix el relat de la vida de l’autor. Però, en aquell volum, les peripècies personals eren sobretot l’excusa per retratar un temps, un món i una manera de viure: el barri de la Torre, l’Horta de València, el carrer de Velluters on s’insinuaven les prostitutes… En canvi, a Tots els camins el focus apunta més clarament al mateix Mira, al descobriment progressiu del món i a l’evolució de la seua manera de pensar i de ser i de veure la vida, i a les consideracions que tot plegat li mereix. De manera que no és estrany que, a propòsit de qualsevol detall, ens invite a reflexionar sobre el valor de la philosophia scholastica, el silenci amb què els alemanys envoltaven la figura de Hitler, el desencís dels treballadors envers els règims comunistes que els havien promés el paradís, els escrits primerencs de Karl Marx o l’admiració que sent per Josep Pla. Vida i pensament, fets i digressions, indissolublement units, i expressats amb una prosa elegant, de frases llargues que llisquen amb fluïdesa i t’acaronen com una música suau.