Ara farem veure que vosaltres, lectors concrets —i pocs— que us heu aturat a llegir aquesta ressenya, serveu a dins vostre, a més a més, la remota intenció de llegir, també, El jardí / Els subornats, de Lluïsa Cunillé. Farem veure que vosaltres, a banda de llegir ressenyes, esteu realment interessats en el que algú com jo puga dir d’aquestes dues obretes, i que, a més, heu dipositat la vostra confiança en les paraules d’aquest pobre home perquè acabe de donar-vos la mesura justa, l’argument precís, que decante la balança en la compra, qui sap si en la lectura futura, d’aquest llibre. Partirem de la base que lectors i jo que us parle coincidim en l’opinió que el teatre és també per ser llegit (si no fos així aquesta ressenya perdria el poc sentit que li poguéreu concedir, i jo, els quatre duros que m’embutxaque per fer aquestes ratlles). Farem veure encara, si m’ho permeteu, que entre els lectors que han arribat fins ací hi ha un volum significatiu de lectors de teatre en català i que ells, vosaltres, no teníeu notícia de la publicació, el desembre del 2020, d’aquestes dues grans obretes. És a vosaltres, gentada, que m’adrece.
Ara vindria un paràgraf inútil en què presentaria l’autora. I dic inútil perquè convindrem que seria només útil a aquells que no conegueren en absolut la Cunillé: als que ja la coneixen no els aportaria res de nou i saltarien al paràgraf següent en intuir, de nou, el que tanta gent ha dit ja d’ella. Començaria, com sempre, amb un breu apunt per captar l’atenció del lector en què s’explicaria, com si ja fos sabut, que l’enigmàtica autora no concedeix entrevistes, s’amaga dels flaixos i no vol saber-se’n res de la vida pública. Unes línies més avall acabaria revelant amb un breu deix de superioritat que això és, entre altres coses, perquè defensa que els seus textos han de parlar per ells mateixos. Però abans de resoldre-ho, amb l’hamet ja parat, continuaria pels camins més trescats, i al principi em sabria greu, però després pensaria que escolta, també s’hi ha de passar si vols fer-ho ben fet. Diria llavors tot allò: que si «críptica», que si va formar-se als cursos de la Sala Beckett sota el mestratge del valencià José Sanchis Sinisterra, que si va ser guardonada el 2010 amb el Premi Nacional de Literatura, que si és una de les dramaturgues contemporànies més importants de l’àmbit estatal i, fins i tot, europeu… I ja podria, per fi, començar la feina.
Diria llavors: la primera obra, El jardí, és un text que Cunillé guardava al calaix i que va desempolsar a petició d’Albert Arribas, que en dirigiria el muntatge. Aquest text floreix sobre la història de dues dones, antigues companyes de classe: una és ara treballadora social i demana fer el seguiment de l’altra, que ha deixat la seua feina com a jardinera municipal i travessa, des de fa dos anys, una gran crisi. Hi ha El jardí abandonat de Rusiñol, els mons en decadència, el desencant. Hi ha també el pèsol del remordiment sota el matalàs terrós de la bondat o l’oblit, hi ha el mal banal d’Arendt. Segons avança l’obra, la mestria de Cunillé, en el seu suau lliscar des de la matèria a l’esperit, eleva l’anècdota a faula i la faula a poesia, fins a esdevenir allò gairebé un poema escènic que corprèn el lector. Un acaba tenint la sensació que tot allò era una faula brutal i meravellosa i que no sap què hi ha d’entendre, i que no li han dit què hi ha d’entendre però s’hi queda, s’hi queda i diu, absort: no sé què és, però és això. Hi ha la memòria, el dolor dins l’ésser que brolla cavaller, sense escarafalls. Hi ha la ferida de la vella Europa. I què?
La segona obra —continuaria—, Els subornats, és un encàrrec que la companyia La Ruta 40 va fer a l’autora, i que seria dirigit per Lourdes Barba. És en la cabina de projecció d’un cinema a punt de tancar, en aquest lloc d’intimitat, decadència i brutícia, que se succeeixen diferents trobades entre el projeccionista, el seu germà i un amic seu. És aquest un espai íntim que serà el mirall de les ànimes dels personatges. Després, dels nosaltres: tot és brut i fosc, tot es va podrint com els fonaments d’aquell edifici vell, i cadascú farà el que més li convindrà per seguir sobrevivint sense grans drames, de nou sense escarafalls, supurant un dolor silenciós.
Per a acabar, tancaria la ressenya amb dues sentències que resumirien, ben poèticament, el que ha estat per a mi l’experiència lectora, més o menys així: la calma amb que t’ofega El jardí és un treball tan delicat com punyent, i del tot reeixit, i la capacitat de dir aquesta podridura nostra anant tan al fons del dolor, de l’home, sense passar per la falsa drecera de les moralines inútils i amb tota l’elegància d’Els subornats… o potser optaria per una línia més informal i directa, i acabaria només així: llegeix-t’ho i en parlem.
Farem veure, finalment, que heu arribat fins ací i que us moriu de ganes de comprar el llibre. I tots contents: la Caràcters, la Beckett, vosaltres i jo. I la Cunillé. I si no, convidada està a desmentir-m’ho a la propera entrevista.