Com habitar un espai marcat per l’absència? Com incorporar el dol a la nostra identitat? És possible trobar refugi en les mancances, en la solitud, en els buits insalvables de les nostres vides? Aquests són alguns dels interrogants que suscita la lectura del recull de relats Les absències, d’Irene Klein Fariza. En aquesta obra, guanyadora del premi València Nova, l’autora defuig dramatismes i ens presenta vint-i-quatre relats sobre una absència plural, polièdrica, que ens interpel·la des de distints angles, sovint inesperats.
Els relats de Les absències són independents, però, tot i això, de vegades hi retrobem personatges, espais o situacions que ens permeten enllaçar distints capítols i entreveure retalls d’històries vitals incidentals. L’autora, doncs, ens convida a llegir transversalment, més enllà de l’argument que proposa cada relat, la qual cosa dota l’obra d’una gran coherència. A més a més, el meticulós treball amb la veu narrativa provoca colps d’efecte ben estimulants. Els capítols, breus i punyents, configuren un mosaic que capta la nostra atenció, que ens enganxa a la lectura.
Entre les manques que s’hi exploren, la més commovedora és la de la mare. Les protagonistes òrfenes de diversos relats s’han d’enfrontar a un dol que esdevé un acompanyant constant des de la infantesa. Albirem el dol quan, en «El quadre», Gretel lamenta haver oblidat el rostre de sa mare. Encara que la protagonista intenta trobar consol evocant la personalitat de la seua progenitora, una angoixa l’amoïna: «de vegades ja no sabia si aquella forma de ser era sa mare de veritat o la mare que s’havia inventat». Amb tot i el desassossec causat per la mal·leabilitat del record, el relat presenta un final encoratjador, que subratlla la importància dels afectes en la construcció de la memòria.
Un altre tipus d’absència recurrent al llibre és la que sobrevé a l’esgotament dels vincles afectius. Què resta d’aquella relació llunyana, esvaïda pel temps? En el relat «Cromàticament», la resposta a aquest interrogant pren la forma d’una caixa de pintallavis, un objecte trivial que, en realitat, encapsula una relació amorosa que la protagonista no pot superar. Una altra mena de buit és el que experimenta la protagonista de «Ginebra»: el neguit que sent no respon a l’absència física del seu amant, sinó a la manca de reciprocitat, compromís i igualtat en la relació. La presa de consciència d’aquesta inaccessibilitat emocional té un efecte positiu, ja que funciona com a catalitzador de l’empoderament de la protagonista.
Més enllà dels comiats humans, hi ha l’absència de la terra. A mesura que avancem en la lectura, el tema de l’emigració és cada vegada més present. Encara que, en comparació amb les altres dimensions de l’absència, aquesta pot no impactar tan fortament, és interessant observar com els relats posen en relleu les conseqüències emocionals i identitàries del desarrelament i de la desconnexió amb la terra natal. En aquest sentit, en «Manifest de la fugida», Klein duu a terme una necessària desmitificació dels viatges i de les estades a l’estranger. El to marcadament sarcàstic d’aquest relat li aporta un caràcter humorístic i qüestiona eficaçment la sentència, repetida fins a l’avorriment a les xarxes socials i a les bossetes de sucre, segons la qual «viatjar és el millor remei contra la ignorància».
El darrer aspecte de l’absència és aquell buit que deixa el que podria haver sigut. Un exemple clar d’aquesta temàtica és el relat «Tríptics», que aborda la dolorosa decisió d’avortar. En aquesta narració, Irene Klein Fariza insereix un personatge homònim de manera inesperada, cosa que ens convida a involucrar-nos-hi emocionalment. A més, en l’ús d’aquest recurs observem la notable habilitat de l’autora per abordar temes delicats, fins i tot tabús, amb naturalitat i sensibilitat, fent-los seus dins la ficció.
Les absències suposa, en conclusió, una recomanable lectura sobre allò que no hi és, sobre allò que se’ns ha arrabassat o que no ha arribat a existir mai. L’autora mira l’absència sense por i la tracta amb tendresa i autenticitat. La seua prosa senzilla, directa i gens artificiosa fa que la lectura siga lleugera i atractiva. Tot plegat, els distints relats aconsegueixen acostar-nos a unes absències que, tant o més que les presències, afaiçonen la nostra existència.