«Abans sempre tenia la llibertat a la boca. […] No sabia que la llibertat no és una recompensa, ni una medalla que se celebra amb xampany. Ni tampoc un regal, una capsa de dolços per paladejar. On, no! Al contrari, és una servitud i una cursa de fons, ben solitària, ben extenuant». Rellegir els clàssics suposa una forma de redescobrir la seua grandesa, la profunditat del seu pensament, la forma extraordinària que prenen les seues paraules ressonant en tota una època. En el cas d’Albert Camus, suposa tornar a una Europa desfeta per la Segona Guerra Mundial, a un continent devastat pel feixisme i el nazisme, a una societat trencada i plena de recels. A la ràbia. A l’angoixa pura. «A partir d’una certa edat, cada home és responsable de la cara que té», diu un protagonista sense pietat.
Entre setembre de 2021 i gener de 2022 han aparegut a Raig Verd Editorial les edicions de L’home revoltat (traducció de Joan Fuster i Josep Palàcios, amb revisió d’Anna Casassas) i La caiguda (traducció d’Anna Casassas), publicades per Albert Camus en 1951 i 1956 respectivament, i que venen a completar un nodrit catàleg editorial que combina autors i autores contemporanis amb clàssics indiscutibles.
Les obres escollides del nobel francés d’origen argelià s’allunyen de les arxiconegudes L’estrany (1942), El mite de Sísif (1942) o La pesta (1947), potser les inexcusables de l’autor francòfon, per abismar el lector cap a altres tragèdies i altres pensaments, en les quals, no obstant això, es percep el sustrat de l’escriptor.
A L’home revoltat, Albert Camus estudia dos segles de revoltes i revolucions, unint els esdeveniments històrics amb les reflexions en clau filosòfica i metafísica, esbrinant les raons per assaltar el poder, i connectant-los amb el món de l’art i el món de la política del seu moment. Aquest assaig va obrir al moment de la seua publicació un debat amb les posicions més marcadament marxistes, al contemplar aspectes vitalistes o nihilistes de l’ésser humà, no tan sols els seus condicionants materialistes i històrics.
Per la seua part, La caiguda és una novel·la publicada un any abans de rebre el Premi Nobel al 1957. Amb el monòleg descarnat durant cinc dies d’un rodamon varat al port d’Amsterdam, el protagonista conversa amb un «vosté» fantasmagòric per contar-li de quina manera deixà París, la seua feina d’advocat, la seua vocació per ajudar els menesterosos, per fer justícia, la seua esperança i la seua complaença, a partir d’una escena proverbial: la caiguda d’una dona suïcida a les aigües del Sena i la incapacitat del protagonista per moure’s del quai i llençar-se a rescatar-la. Aquesta escena revela el cinisme i l’hipocresia del personatge, que des d’aleshores es lliura a la beguda als baixos fons de la ciutat holandesa i a contar la seua història, com un mirall per al lector, a qui, alhora, acusa del seu cinisme. «Ah, amic, meu, som unes criatures ben estranyes i miserables i, per poc que repassem les nostres vides, no hi falten ocasions per sorprendre’ns i per escandalitzar-nos. Provi-ho. Pot estar segur que escoltaré la seva confessió amb un gran sentiment de fraternitat».
En certa mesura, La caiguda és una confessió que demanda una altra confessió còmplice, la del lector, igual d’estrany i de perdut, una confessió íntima encara sense escriure, encara per verbalitzar, però que Camus coneix i assenyala. Ara Raig Verd Editorial recupera dos textos tangencials d’Albert Camus, però que arriben al cor de l’existencialisme del francés.