Begoña Pozo és filòloga, doctora, professora de Filologia Italiana a la Facultat de Filologia, Traducció i Comunicació de la Universitat de Valencia i durant vuit anys n’ha estat vicedegana de Cultura, Igualtat i Comunicació. Però també és una gran entusiasta de la poesia, que ella mateixa conrea, i una persona generosíssima que ha contribuït a donar a conèixer poetes i fer que fossen reconeguts. Ha estat la creadora del premi de poesia César Simón, de l’Aula de Poesia de la Universitat de València, de la de la Universitat Politècnica de la mateixa ciutat i per haver coordinat tallers i haver estat implicada en l’organització de festivals de poesia com Vociferio de València i Voces del Extremo i el Voix Vives de Toledo.
A més a més, Pozo també ha fet ressenyes i articles sobre altres autors i ha estat al capdavant, entre els anys 2012 i 2022, de la revista de crítica literària on veu la llum aquest article i que ara li ret homenatge. La seva activitat com a traductora és molt destacable: ha fet nombroses traduccions de l’italià, el català, el castellà i el portuguès. Cal destacar que aquests tipus d’activitats poètiques, si estan remunerades mai ho són a bastament pel nombre d’hores que ocupen, pel que cal destacar encara més el caràcter entusiasta i voluntarista de Pozo, així com la seva dedicació altruista. Així mateix, ha escampat la poesia arreu en recitals i, recentment, ha fet el salt a la música amb Obert Poètic, un espectacle on música i poesia van de la mà.
A banda, des del feminisme li devem una altra gran fita: haver creat, juntament a Carles Padilla, el neologisme criptogínia, per definir en un mot l’estratègia d’ocultament de l’obra de les dones al llarg de la història i a més fet des d’una violència simbòlica que molt sovint es dona en els cànons literaris tradicionals Tot plegat ocasiona que es trenqui el fil de continuïtat en la història literària de les dones, el que es coneix com la genealogia femenina, i que s’individualitzin sota la màscara de la seva excepcionalitat els mèrits de unes poques autores dones, fent que ens veiem sovint com a mancades de referents, tal com mostren els llibres de text, els cànons literaris, etcètera. Això, en el cas de la poesia catalana s’ha donat al llarg del temps amb més força si cap, pel que l’aportació de Pozo i Padilla a la interpretació d’aquest fenomen és d’una importància cabdal.
I ara toca parlar de la Begonya Pozo poeta, una autora d’una força arravatadora —ho sabem els que l’hem vista recitar, però també els que l’hem llegida—: els seus poemes destil·len una pregona intensitat, estan reblerts de veritat, de consciència feminista i social, d’anàlisi dels sentiments i de les emocions. I, alhora, apareix la poeta també amant de la traducció i que viu la necessitat d’expandir-ne l’obra en múltiples llengües, que va començar escrivint els seus primers poemaris en castellà —El muro de la noche (2000) i Tiempo de sal (2004)— per passar-se al català en el tercer llibre i guanyar amb ell el premi Ausiàs March —Poemes a la intempèrie (2011) i el 2016 hi tornà amb Sense treva— i a continuació experimentar i arriscar amb poemaris bilingües en català i castellà —A contracor (2012) o Excavant la llum (2019)—, però també en fins a sis llengües, com va fer amb el llibre Novunque (vertebre romane) (2012). A més que d’aquí a poc sortirà el seu nou poemari, també en català i a Godall Edicions, guanyador del Premi de Poesia de Pollença 2023 i que versa sobre la concepció i la maternitat, com ja feia a la darrera secció del seu poemari del 2019, tema encara poc transitat poèticament en català.
En la poesia de Pozo apareix també un jo poètic feminista, inconformista… però que també atén als petits detalls. Hi ha la poeta de la llum, que ens il·lumina sobre determinats temes, però que hi posa els focus, però també de l’ombra. Alerta, no de l’obscuritat, sinó del recer, la intimitat, del prendre com a tema allò històricament considerat menor i que, per contra, té tanta importància: els interiors de la casa, espais com el de la cuina, racons considerats reproductius i menors i que Pozo vindica. Així com també ho fa, des d’alguns poemes alineats des de la poesia de l’experiència, de la nostàlgia, dels llocs desapareguts i mitificats de la infància. Tot això, conreat des de la prosa poètica fins als poemes amb mètrica, passant pels de vers lliure. De més a més Pozo dedica una gran quantitat de poemes a altres dones i poetes, i així teixeix una xarxa de sororitat i d’autoritat femenina.
Poemes a la intempèrie, a contracor, sense treva, que excaven la llum i, com el «novum» de la semiologia, basteixen ponts entre allò que és literari i allò que és extraliterari, entre allò que és formal i allò que és ideològic. Tot això i més ofereix la poesia de Begonya Pozo, raó per la qual val enormement la pena llegir-la i escoltar-la.