Des dels inicis, Antonella Anedda (Roma, 1955), amb els llibres Residències hivernals (1992) i Nits de pau occidental (1999), esdevingué una de les poetes més influents de la poesia italiana contemporània i tot un referent per a la generació dels vuitanta del segle passat. Com a experta en història de l’art, la seva obra i la seva poesia reflecteixen un gran interès per la interconnexió entre les arts i també, evoquen amb un llenguatge acuradíssim l’esplendor del doble moviment d’un mostrar o insinuar. Una visió aparellada a allò que Louise Glück anomena «la llum brillant que passa a través d’una cambra fosca».
En el primer poema que he triat, hi trobem un vers inicial en cursiva que ens exhorta –dins d’una ambientació lumínica– a un silenci i a una contemplació lligades alhora amb la seva litúrgia poètica, essencial i nua, si bé vinculada als detalls eloqüents –un abric, un canastrell, una poma…–, talment com en un quadre. Objectes capaços de fer-nos arribar el perfum, el tast i l’ànima de les coses, però sempre en dialèctica amb un nosaltres dins d’una «desemparança» que mostra alhora la fràgil i vulnerable existència humana com a éssers «desatesos».
Aquest estar a l’aguait de tot allò que «podria estar destinat a no ser vist» el trobem en tota la seva poesia. És aquell «Watch is closely» d’Elizabeth Bishop que en Anedda esdevé supremacia i que també és present en el segon poema triat en què, dins d’una poesia intensa i magnètica i d’una elegant profunditat, uneix el jo amb el nosaltres en l’exploració del dolor del món. A més, tot i que el recull Nits de pau occidental pren com a inspiració el rerefons dels fets dramàtics que van des de la guerra del Golf fins al llindar del conflicte de Kosovo, els seus versos –com en els grans clàssics– traspassen temps i espais i, malgrat que foren escrits el 1999, ens remeten a una fulgurant actualitat.
De nou, des dels mínims matisos, un giravolt cap a uns valors entreteixits per donar coherència a l’arquitectura poètica final, ben en consonància amb el tarannà poètic de l’autora: «Si el llenguatge pot fer quelcom és excavar una i altra volta un espai on dins del seu interior res no sigui superflu, un espai amable, com un recinte i en què els éssers i els objectes respirin els uns a la vora dels altres, tinguin duració i llum».
La poètica d’Anedda està bellament condemnada a una perdurabilitat. Per salvar de l’oblit –dins la fugacitat i la incertesa dels temps– els llocs, les coses i els cossos.
1) De: Residències hivernals. Ed. Aïllades, 2020. Traducció de Nora Albert
Ora tutto si quieta, tutto raggiunge il buio.
Non parlavo che al cappotto disteso
al cestino con ancora una mela
ai miti oggetti legati
a un abbandono fuori di noi
eppure con noi, dentro la notte
inascoltati.
…
Ara tot s’apaivaga, tot ateny la foscor.
Jo parlava tan sols a l’abric estès
al canastrell amb una poma encara
als dòcils objectes lligats
a una desemparança fora de nosaltres
i tanmateix amb nosaltres, dins la nit,
desatesos.
2. De: Nits de pau occidental, Cafè Central / Eumo, 2022. Traducció de Nora Albert
Non volevo nomi per morti sconosciuti
eppure volevo che esistessero
volevo che una lingua anonima
– la mia –
parlasse di molte morti anonime.
Ciò che chiamiamo pace
ha solo il breve sollievo della tregua.
Se nome è anche raggiungere se stessi
nessuno di questi morti ha raggiunto il suo destino.
Non ci sono che luoghi, quelli di un’isola
da cui scrutare il Continente
– l’oriente – le sue guerre
la polvere che gettano a confondere
il verdetto: noi non siamo salvi
noi non salviamo
se non con un coraggio obliquo
con un gesto
di minima luce.
…
No volia noms per a morts desconeguts
amb tot, volia que existissin,
volia que una llengua anònima
–la meva–
parlés de moltes morts anònimes.
Allò que anomenem pau
tan sols té el breu consol de la treva.
Si el nom és també arribar a tu mateix
cap d’aquests morts no ha atès el seu destí.
No hi ha sinó llocs, els d’una illa
des d’on escodrinyar el Continent
–l’orient– les seves guerres,
la pols que llancen per confondre
el veredicte: nosaltres no estem fora de perill
nosaltres no salvem
sinó amb un coratge oblic,
amb un gest
de mínima llum.