Cal que parlem de literatura de dones l’any 2022? Té sentit llegir el que pensaven autores com ara Maria-Mercè Marçal o Anna Murià sobre aquest tema? Estan les dones creadores en català molt millor que en els anys vuitanta?
Les dones i la literatura catalana, publicat per Peu de Mosca, ens porta una sèrie de conferències fetes per Elisabeth Russel, Maria-Antònia Oliver, Maria-Mercè Marçal, Carme Riera i Margarida Aritzeta al voltant de l’escriptura de les dones en l’Institut de Ciències de l’Educació, que ja en el seu moment es va convertir en un llibre amb un pròleg de l’escriptora Anna Murià. Ara el llibre torna a les nostres mans amb una introducció de Georgina Monge que el contextualitza i que ens mostra més actuals els debats inclosos en les conferències publicades celebrades entre 1983 i 1984.
La recuperació d’aquests debats ens mostra que hi ha preocupacions que ja es tenien fa quaranta anys i alhora ens mostra també tot el camí avançat des d’aleshores.
Poca gent relaciona ja «literatura de dones» amb el concepte antiquat de literatura romàntica o de gènere romàntic, ja que ara cada vegada més es parla de literatura produïda per dones. I ara també les escriptores són cada dia més presents en la literatura catalana. Gràcies, no cal dir-ho, a totes les pioneres, les escriptores d’ara no es troben tan òrfenes literàriament com les pioneres dels anys setanta. Ara les autores tenen dones escriptores a les quals acudir, més enllà d’alguna clàssica, i poden, a més a més, llegir literatura de tota classe escrita per autores. Aquestes referents de les quals mancava la generació dels anys setanta s’ha anat eixamplant, tot i que hi ha debats que encara són presents com ara la recepció crítica de les autores i de la literatura autocentrada en l’experiència de la dona com un fet encara individual i no tant universal.
Anna Murià, signant del pròleg de l’edició del 1984, es mostra molt més allunyada del «feminisme» de les autores dels capítols i considera que ella «defuig dels dogmes» però accepta igualment fer el pròleg del llibre perquè cal que s’aborden certs temes i lloa les aportacions de les seues companyes. Parla també de la necessitat de recuperar obres i autores i diu amb un final ben engrescador i, sobretot, esperançador que «les feministes no són utòpiques. […] no trigarà gaire el dia que les dones hauran assolit l’alliberament complet de les traves socials entorn del seu sexe amb el pretext del seu sexe […] el mot feminisme serà una antigalla fora d’ús» i en aquest futur utòpic que desitjava l’escriptora Anna Murià l’any 1984 es pregunta si ja no ens importarà el geni femení. Aquestes declaracions amb intenció profètica encara no les hem viscudes vora quaranta anys després, però l’esperança continua dempeus més viva que mai.
La lectura dels curts capítols que segueixen el pròleg d’Anna Murià ens porten diferents mirades i percepcions de la literatura produïda per les dones en la tradició catalana. Si bé és cert que hi ha articles més interessants que d’altres, com el que signa la poeta, editora i feminista Maria-Mercè Marçal, en què reconeix estar ja cansada de parlar del tema, ja que creu que allò que cal és parlar ja de temes concrets, propostes i incentivar la lectura i la producció de genealogies pròpies; o el que signa Maria-Antònia Oliver, escriptora capdavantera de la generació dels anys setanta, en què fa un repàs a la creació de les dones en l’imaginari col·lectiu així com una mirada sobre com han parlat de les dones les escriptores a les seues obres. Algunes de les obres mencionades o autores (que en aquell moment tot just s’estaven reeditant i llegint de manera crítica, com explica Carme Riera al seu capítol, a través de la feina de l’editorial La Sal. Edicions de les Dones) han estat des d’aleshores molt més estudiades i llegides i, per tant, se’ns han anat mostrant de manera diferent.
Malgrat que la distància temporal existeix els textos continuen sent necessaris perquè ens porten el debat que van tenir les nostres actuals mares teòriques i literàries de la literatura catalana escrita per dones. Gràcies que elles ho van pensar, reflexionar i estudiar. Gràcies que, com va dir Joanna Russ, sí que ho van escriure, malgrat els impediments, avui alguns dels debats ens poden semblar llunyans. Per justícia i per memòria cal que continuem llegint-les i que seguim aportant noves mirades i eixamplant tot allò que elles ja van deixar per escrit.