Els expedicionaris que transiten pels paràgrafs d’Elles competeixen poden creure, per error, que estan travessant un llibre (és fàcil confondre’s en recórrer la seua coberta i les seues pàgines numerades). Però resulta que no! L’objecte que tenen entre les mans és en realitat un mapa amb les coordenades i cantons de l’esport conjugat en femení. Al llarg d’aquest carrusel de cel·lulosa, Anna Ballbona va traçant amb precisió les cartografies del fet atlètic en clau de dona. Un univers tan inexplorat pel discurs públic com curull d’històries que esperen a ser narrades.
En aquest enclavament literari, l’esport femení escapa dels marges institucionals, abandona els minuts de descompte del telenotícies i els racons secundaris del periodisme. Elles competeixen situa l’assumpte sota els focus, convertit en objecte d’estudi integral. I ho fa a més amb l’explícita pulsió d’anar més enllà d’un grapat de tòpics rancis o uns quants prejudicis encotillats. La vida, quan s’observa en tota la seua complexitat, dinamita qualsevol clixé.
Aquesta obra –que compta amb epílegs d’Alexia Putellas i Gemma Mengual– no proposa una visió monolítica de la competició amb nom de dona, sinó un mosaic de referents. En arremolinar-se de capítol en capítol, les diferents perspectives mostrades es complementen i s’enriqueixen les unes a les altres. Així, pels seus paratges s’entremesclen amb plasticitat poètica jugadores (Aliona Bolsova, Laia Palau, Aroa González, Assat Oshoala…) amb figures del periodisme (Olga Viza o Mireia Vicente) o la psicologia (com Inma Puig). Completen les baules d’aquesta cadena les experiències d’entrenadores (Marta Gens, Carme Lluveras…) i directives (Maria Teixidor, per exemple).
Poc importa el càrrec o la dècada de naixement, una constant solca els testimoniatges recollits: l’anhel de crear un camí propi, d’emancipar-se del relat masculí hegemònic, de construir els seus propis marcs d’actuació. No aspirar als estàndards de l’esport protagonitzat per homes, sinó consolidar uns patrons confeccionats sense tuteles externes, deutes morals ni greuges comparatius.
Aquest volum és també polièdric en les activitats representades. Ací, el futbol, protagonista sempitern en l’imaginari col·lectiu de l’esport, cedeix la seua fama còsmica a altres disciplines menys conegudes pel públic, però molt visitades per les atletes. De l’hoquei herba als escacs, del bicitrial a la natació sincronitzada, de l’handbol al patinatge.
Elles competeixen aborda el camp semàntic de la il·lusió, l’esforç i el talent; dels instants de glòria i l’eufòria. Però també emprén les rutes de la derrota, l’angoixa, la por i la decepció. Hi ha en les seues pàgines fragments de passió i de dubtes, de perseverança i de retirada. Les trajectòries reflectides no parlen de triomfs grandiloqüents, no ens trobem davant un compendi de rondalles edulcorades sobre el que suposa dedicar-se professionalment al món de les partides i els estadis, de les raquetes i les piscines.
L’autora de novel·les com No soc aquí (Anagrama), exercita el múscul de la memòria recuperant eixes genealogies femenines entregades a la competició i el moviment. Es tracta de dir els seus noms perquè les que vinguen després tinguen espills referencials; perquè senten l’impuls de les seues predecessores, d’eixes pioneres que van construir els fonaments de les disciplines que ara practiquen amb fervor. Perquè eixes primeres atletes no acaben abocades als barrancs de l’oblit grupal.
A més, Elles competeixen actua com a registre d’obstacles: des de la incomprensió familiar o el menyspreu de les institucions a la falta de recursos econòmics (perquè l’esport d’elit és en gran part una qüestió de diners: de tindre’ls i poder utilitzar-los en materials, espais o serveis), passant per la pressió interna i externa davant l’opció de sumar un triomf més.
Dones que juguen i competeixen, sí. Però també que es replantegen la seua relació amb l’activitat esportiva, que reflexionen sobre com podria afectar la maternitat la seua carrera, que parlen de salut mental, de feina, de recursos monetaris. Dones que desafien normes, les escrites, però, sobretot, les tàcites, que, com explica Judith Butler i recull Ballbona, són més difícils de desxifrar. Si més no, fins que trobes el mapa adequat.