Antoni Vidal Ferrando (Santanyí, Illes Balears, 1945) ens ha fet un regal. Si entra boira no tendré on anar és un diàleg confessional, una porta a la mort… o a la vida eterna. Un diàleg que ens permet assistir a la projecció de les pors, dels dubtes i les inseguretats d’una veu poètica madura, marcada per una sensibilitat greu, que només el pas dels anys et pot concedir.
Com a lectores, ens endinsem en un imaginari poètic violentament vinculat amb la natura. Però no hem de pensar que es tracta d’una natura virginal, prototípicament virgiliana, no és això. Ens trobem amb un paisatge fosc, on «plou sense treva ni pietat dins grans silencis» (pàg. 15), amb unes imatges poderosíssimes que ens porten a la mar, als líquids, a fluir.
Aquest diàleg utilitza les formes materials de la natura per a expressar-se. Per exemple, les aus (ocells, corbs, oronelles, cignes…) són els elements que trenquen amb l’estatisme del poeta, que únicament és espectador. O també, les parts del dia, perquè mentre llegim transitem per la tarda, la solpostada i la nit més llòbrega. Finalment, l’aigua. Apareix amb múltiples materialitzacions, començant per la boira, present al títol. Presenciarem a més llacs, perfums, llàgrimes, pluja, ones, neu… formes de l’aigua que ens interessen per la simbologia que desprenen. No es tracta només de components contextuals, sinó identitaris: la mar de la qual ens parla ens porta a Mallorca, sí, però també ens porta a la desolació que sent el poeta. Per açò, ens interessa remarcar el joc cromàtic i sensorial tan poderós que Vidal domina. L’aigua que presenta està bruta, els peixos que l’habiten, neguitosos, i «el mar té gust de cendra» (pàg. 41). El foc és l’antítesi quasi idiosincràtica de l’aigua. Quan la cendra —que és el foc ja mort— arriba a l’aigua, la contamina. La mort cobreix el que era vida abans. La mar i la veu lírica tenen una correlació simbiòtica; allò que li passa a ella és tan sols un prefaci del que vindrà. La calma final. El descans etern.
Abans parlàvem d’un subjecte que és espectador, i ho fèiem per una raó concreta, perquè com tot espectador, està observant. Està esperant allò que no arriba, però que tem que arribarà en qualsevol moment. I en aquesta espera, no només observa, sinó que també recorda. Busca l’amor que ja no està, l’amor que va ser: «A vegades ho pens: ¿com eren els seus ulls, com eren els seus besos?» (pàg. 51), i també l’evoca: «Un dia, Rosa, tornarem a París» (pàg. 95).
Hem de llegir aquesta obra a partir de les dualitats, a partir de dos fronts opositius: vida i mort, dia i nit, calor i fred. Però sobretot a partir del ara i el mai, perquè quan parlàvem de diàleg no ens referíem a un intercanvi informatiu entre nosaltres i el subjecte líric, sinó a les veus del passat i del futur revelant-se nues als nostres ulls. Llegir Si entra boira no tendré on anar és donar-li la mà a la pena. La pena per allò que ja no hi és i que es va tindre, però sobretot, la pena per allò que mai es va poder posseir. La pena pels somnis que no van poder ser: «veig estigmes, absències que ja no recordava» (pàg. 59). És una última mirada als desitjos de la joventut ja passada. El poeta recorda tot allò que va conformar la seua vida i ho rememora, de la mateixa manera en què nosaltres, abans de dormir, pensem en tot allò que hem fet durant el dia.
Avui hem parlat molt, i molt poc de l’univers que Antoni Vidal Ferrando i de la seua obra, guanyadora del Premi Carles Riba 2021. Ens hem deixat moltes, moltíssimes coses. No hem parlat de la fe o de la família, per exemple, ni tampoc hem citat alguns del versos més tendres i sincers que mai s’han llegit. No hem parlat de tot el que ens haguera agradat, perquè al cim dels nostres anhels no està altre que vosaltres, estimats i estimades, agafeu l’obra, la llegiu i l’estimeu, i, així, li regaleu vida a un món que mor.