L’editorial Pagès ha publicat l’excel·lent autoantologia Usura de Dolors Miquel (Lleida, 1960) amb dibuixos de Perejaume i escrits meritoris d’Ingrid Guardiola i Àngels Moreno. A la fi del llibre Miquel contesta incisivament un qüestionari que sembla per les respostes no massa pertinent a la poètica de la lleidatana, però que, sens dubte, mostra la personalitat combativa de l’autora.
Si no heu llegit mai Miquel, trobareu una poesia dura, amb a penes lloc per al respir ni per a l’humor, a no ser el negre; una poesia que, com diu (millor dit resa) el vers inicial no és una poesia «fàcil» ni fa «concessions». Trobareu textos que fan posar els pèls de punta com la secció «Depredadors» o poemes com «Wittgenstein» i «Marit». Una poesia que tant formalment com temàtica s’arrisca sempre, que es nega al cercle perfecte: el jo-cabra inicial és a punt del «precipici» i al text final el jo salta des de l’«espadat» i es suïcida. Com si calguera abolir la llengua (també per patriarcal, i sempre per insuficient), traspassar-la, en quest de llibertat, mot miquelià per excel·lència. La poesia de Miquel té una gran força tel·lúrica i plàstica que li permet elevar-se des del concret. Ho explica brillantment Moreno (pàgs. 242 i 246) amb una al·lusió al realisme màgic. Una poesia amb la qual al llarg dels anys Miquel demostra un gran domini de formes i recursos des del més popular fins al més abstracte. Només en la primera secció del llibre trobem des del vers més «dadà» del poema «Vasos comunicants» fins al més rígidament mètric «Vers del no dir re», des de l’oralitat de la cançó «Escolteu» fins a la poesia narrativa de «Nom». En altres seccions trobem haikus, poemes oratoris («L’arribada de Déu»), poemes-monòlegs («Dimensions»), poemes-salms, poemes-assaigs fins i tot aforístics («Salm de la imaginació silenciosa»), poemes-descripcions («De Torrefarera a Alguaire»), micropoemes («L’amor», «Canoa», «Gos») però també textos ben llargs. Miquel juga als títols («Queen dels dos») i amb els subgèneres (el «Bodegó» esdevé paradoxalment lleuger amb la coda «lirandin»), amb els dogmes i l’ortodòxia. Els animals més vans, les males plantes i els ossos menys decisius del cos es revaloritzen en una harmonia i cosmologia miqueliana que té molt de ritual marginal i a la contra: de «missa pagesa» com diu l’autora. Miquel és molt (post)moderna des d’un pregon coneixement de la tradició, talment el seu admirat Foix. També feminista: veieu la denúncia del masclisme i capitalisme de molts poemes; també la distribució de les cites inicials i finals de Sutura (d’un empat autors/res a l’inici es passa a tot autores a la fi).
En fi, en tots els textos i al llarg del generós llibre, Miquel excel·leix sempre. Temàticament Miquel té una gran paleta: ecologisme (sobretot zoofília), retrats d’infantesa, erotisme, metapoesia, capgirament social (antipatriarcat), ontològic i metafísic etc.; la temàtica és treballada amb una descripció precisa, una exemplificació pertinent i una gran força conceptual i alhora imatgística, rabiosament egotista («Ingènua somera d’aquest mi» o «girar entorn meu com un gira-sol») i alhora transcendent. Si no heu llegit mai Miquel, cerqueu Sutura immediatament. Vos sacsejarà.
Si ja sou lectors/es de Miquel també vos recomanem Sutura perquè trobareu textos difícilment accessibles (sobretot dels seus primers llibres) i a més, i sobretot, una vintena d’inèdits: onze d’ells ocupen una secció sencera anomenada «Enciam». En aquesta Miquel tracta, des de les pròpies veus, unes artistes maltractades per les seues parelles (homes creadors); cap a la fi de la secció hi ha un deixar constància i reivindicació de literates coetànies més joves que Miquel. Entre els poemes nous voldríem destacar la perfecció d’«El guardià a la sala de projeccions»; ens sembla una fi mestra la del text narratiu i hipnagògic «Gira-sols». Bellíssim és l’apocalíptic i «posthumà» poema «Incendi». Els textos «Pluja d’agost», «Insomni» i «Invenire» són bons textos més propers a l’assaig. Entre els poemes inèdits, l’antepenúltim del llibre és al nostre parer el més fluix de tota Sutura; s’anomena: «Les presons de Donatien Alphonse François de Sade, Sant Joan de la Creu i Emily Dickinson»; malgrat que la reflexió cos-ànima-lectura i mística-pornografia és interessant, no li veiem sentit a fer copular Sade junt amb Emily Dickinson i Joan de la Creu (no Loyola, com en Barthes) ni com a subversió ni provocació, i són massa forçades les referències al místic castellà; creiem que fallen ací aquests «vasos comunicants» que, en general, Miquel treballa tan bé (pensem, per exemple, en el text inèdit «Giordano dorment»). Menys mal que el text següent i darrere de Sutura, «Ja no escric per a les ànimes», és brillant, tota una declaració de finals.
Per concloure, vos recomanem que llegiu Sutura. Confirma el que tots i totes ja sabíem: Dolors Miquel és una autora de les que quedaran en el cànon poètic català, encara que ella dispare —i sovint amb raó— contra el cànon i els gèneres.