La poesia de Leire Bilbao (Ondarroa, 1978) està farcida d’imatges potents, d’una naturalesa indomable. Els processos de la vida es resolen a la mesura d’invocacions tel·lúriques. Des dels processos de naixement fins als de dol. Però hi ha un motiu que roman i són les imatges marines, les dels peixos que s’escolen entre les cames, el que és relatiu al trànsit per l’aigua. És per això que trobem un bus i els escafandres, una cambra que s’inunda amb el naixement del fill. Una imatge que recorda al fet sublim, una experiència trasbalsadora, inabastable, que anega els camps de l’existència de per vida.
A la tria que arreplega l’edició de la col·lecció «Razef» d’Edicions 96 trobem el relatiu al naixement, però també a l’essencialisme. La qüestió biològica prima, la naturalesa parla dels processos del jo líric perquè és una dona que ha nascut dona i sobre això construeix les seues experiències. Les claus identitàries no com a destí fatal, com diu a altre poema: ‘sagne, però no em sent més femella’. Tot i això, en aquest cas, l’anatomia sí que esdevé el destí.
Hi ha també una similitud amb el camp semàntic marí i els elements que els conformen, que són part del seu cos. Com diu a «Arrencant caps», ‘Hi ha pells de dona més penetrants que l’olor d’escates’, que remeten a una qüestió quasi maternal, l’aroma de la mare és l’olor de la casa, el lloc on restar, tot i que com diu al poemari, ‘les mares som llocs de pas / Hi ha gent que són portes, però les mares en som llocs’.
I és que hi percebem un cert desig de desconstrucció per fer una experiència de nova. En tenir els fills, ella mateixa esdevé mare, però no sempre la mare que havia sigut la seua. ‘No vaig vindre a matar a la mare, / fa temps que vaig desfer el camí’. En aquest punt, la noció de descaminar cobra un ple sentit. I és que, com ella ha versat en altres poemaris, als quals hem pogut accedir gràcies a magnífiques traduccions com la de Jaume Subirana, l’existència es construeix de manera polièdrica. Així, ella és una dona, però una dona escriptora, com mostra a altres poemaris i així sent les escriptores com a grans interlocutores: ‘Estic cansada d’acaronar-me Woolf, cansada de la mateixa suor i la mateixa saliva’. Hi ha una part de saliva, d’animalitat, de la mar i dels processos i hi ha la part de l’escriptura i totes dues, com el gos de dalt que tiraneja des de la imposició i el gos de baix, que ho fa des de la resistència i el pes que comporta la dualitat humana, han de coexistir.
A Saliva ella conta sobre el procés d’escriptura una cita molt sintètica: ‘Aprendre a caminar amb les paraules, voldria’, com a manera de conjurar la realitat i el pas consegüent, escriure-la. El paral·lelisme entre la vida d’un nadó i la d’un esborrany embrionari és constant: ‘Tallar el cordó / quan s’atura el batec / estripar el paper / si no el sents bategar’.
De fet, quasi tots els poemaris estan farcits d’un rerefons sinistre protagonitzat per l’animalitat dels processos humans. Gràcies a la poesia podem explicar les sensacions que motiven el rerefons amarg de l’existència instintiva. I és que l’experiència de la maternitat es revela com un destí on contradictòriament trobem el dolor i les incerteses però també una alegria desmesurada. Aquestes batzegades existencials es calmen amb la mà amiga de la sogra, que ha sigut mare abans i que passa a la nora una ampolla de vi perquè s’hi empasse aquesta existència amb la pretensió de l’amortiment, d’acompanyament, de sosteniment de l’altra.
Perquè ‘Sense pàtria, sense amor i sense mare, on podré tornar?’ És aquesta tríada la que conforma, sense remei la identitat, el lloc conegut, l’aram al qual aferrar-se als moments d’incertesa.