En la carrera de tot d’escriptors, i qui diu escriptors diu pintors i directors de cinema i el que calgui, la realitat hi irromp com un afany violent, necessàriament codificable a través de la seva art. En un moment de maduresa artística, Melcior Comes ha trobat necessari un tour de force, un fresc secular: retornar a la novel·la que explica el món. Una voluntat que, salvant tot el que s’hagi de salvar, trobo concomitant, si posem un exemple de la nostra literatura, amb el projecte ollerià de La febre d’or. Això és, l’assaig d’abastar el món —diguem-ho així: els mecanismes d’un temps, la malaltia d’un segle— a través de l’exercici literari. Heus aquí l’impuls original de la novel·la com a gènere. Aquests projectes, nostrats o bé forans, reeixits o no, emprenen la recerca de la totalitat: duen implícit, doncs, un fracàs, una impossibilitat. A la seva manera, són la història d’un ofec: l’artista, havent perdut d’entrada el combat contra la realitat, prova d’explicar un naufragi —des del fons de la mar. L’objecte de desig s’esmuny d’entre els dits de qui prova d’atènyer-lo, aclaparat en un oceà de suggeriments i dades; la veu no pot sinó aturar-se esmaperduda pel moviment indeturable, caòtic, o bé desplegar-se giravoltant, erràticament si es vol, al ritme d’una era accelerada. En aquest intent de caçar el lleó del temps, hom pot trobar-hi, en el millor dels casos, no un trofeu de contorns diàfans, com altrament voldrien autor i lector —els ulls del segle, clars, mirant-nos—, sinó una ombra amagadissa, el rastre sangonós que el món deixa en escapar-se’n.
A Tots els mecanismes l’esperit de la novel·la-document vuitcentista, romput per la ficció autoconscient, és vehiculat a la postmoderna: desemboca en una exhibició d’ofici i de tècnica que esdevé un objectiu literari en ell mateix; l’autor desvela al lector, si més no en aparença, les vertebres del llibre. El repte d’identificar tots els mecanismes del poder, és a dir, totes les cares de la corrupció material i moral d’una societat, l’aborda des de totes els angles de la narració que té a l’abast, des de diàlegs parcials —interrogatoris sense la veu de l’interrogador— fins al sainet entre dos germans de casa bona: la immersió en els procediments del mal esdevé en la novel·la de Comes una immersió, també, en els procediments literaris. No ens n’oblidem, a Tots els mecanismes hi ha dues aventures: l’aventura de la corrupció i l’aventura de la construcció del llibre.
Aprofitant les oportunitats que desplega la febre pel true crime i la literatura negra, Comes retorna als temes de la seva novel·la anterior, Sobre la terra impura (2018), i delata el veritable problema literari que representa la destrucció de l’illa per tot d’escriptors mallorquins. Aquesta afinitat amb els gustos massius, qui sap si induïda pel problema mallorquí o no, fa que l’envitricollament tècnic —lluent en alguns passatges i només correcte en d’altres— no sigui un impediment per al passavolant estival, que hi pot satisfer a bastament la seva set de trama. Al capdavall, el llibre parteix d’un territori conegut per tothom: l’enfrontament entre dues famílies criminals.
En tancar el llibre, hi ha una certa sensació d’estultícia, la corrupció que Comes fa tan viva i plàstica té la capacitat de travessar la pàgina i tacar el vespre pacífic i candorós del lector: la violència, l’escarni i la follia, els diners. L’endinsament en l’experiència del mal, en les estructures del poder, i lateralment en l’home, tanmateix no aconsegueix esdevenir un endinsament en la catalanitat que depassi el tòpic; tot i que la novel·la ho demana i ho intenta, sorprèn que no penetri reeixidament en la turbulència del present dels catalans. Seguint l’exemple venerable de Bearn o Il Gattopardo, l’experiència de destrucció podria haver estat un incentiu per aprofundir en el retrat moral de la societat catalana i la nostra identitat, reflectida en el revers de la foscor —sempre més nua—, en el decandiment d’un món i d’un paisatge. No aconseguim, encara, ser un tema seriós ni tan sols per a nosaltres mateixos.
Caldrà saber, d’aquí a un temps, si la postmodernitat ha fet un favor a la nostra literatura o si no ha provocat que tot de novel·les de la nostra civilització literària, en potència grans i al capdavall només bones, s’hagin desvernacularitzat, enlluernades per una modernitat trasplantada. Però això és un altre article. La novel·la, remarcable, és la condensació i l’eixamplament d’un estil, una història capaç de produir sorpresa en què totes les peces encaixen, una exhibició de recursos d’un autor que ja sabíem que era bo. Sens dubte, Tots els mecanismes és una fita en la carrera literària de Melcior Comes, però encara no de la literatura catalana —malgrat que sigui més sòlid que la majoria dels seus coetanis. Hi ha motius per esperar amb interès tot allò que ens pugui oferir l’autor i potser, per sorpresa, ens permetrà no caçar el lleó del temps sinó atrapar la papallona d’un instant.