L’any 2019, amb la publicació d’A l’amic escocès, Maria Barbal donava per clos l’anomenat cicle del Pallars, iniciat amb la seva òpera prima, el ja clàssic de la literatura catalana contemporània, Pedra de tartera (1985). Amb un breu parèntesi de dos anys, Tàndem ha estat el títol que ha retornat l’autora a les llistes de llibres més venuts i el seu univers literari a la ciutat de Barcelona. La novel·la, que ha estat mereixedora del Premi Josep Pla (2021) el mateix any en què Barbal ha rebut el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes per la seva trajectòria literària, esdevé un cant discret a les segones oportunitats, una reivindicació sense grans escarafalls al dret a permetre’s viure una vida més plena.
Tàndem és una novel·la certament breu que, amb un estil sintètic i la dosi mesurada de lirisme, ens transporta a la vida de dos personatges, l’Armand i l’Elena, que enceten una nova etapa vital en una edat en què sovint s’espera que hom es limiti a seguir el camí pautat i a recollir el fruit del temps. Als 65 anys, aquests dos personatges inicien un viatge introspectiu que els porta a redescobrir-se i a retrobar l’amor quan menys l’esperaven. La seva història s’entreteixeix a dues a veus: la de l’Armand, en primera persona, i la de l’Elena, mediatitzada per un narrador omniscient. Dues perspectives que se cedeixen el pas de manera orgànica, mentre el lector assisteix a l’avanç de la trama amorosa.
«Sempre ens falta alguna cosa, i quan vaig descobrir l’Elena, a mi em faltava quasi tot. Jo només existia». Amb aquestes paraules, la veu de l’Armand comença la novel·la. Ens recorda, com més endavant ho farà l’Elena, que potser massa sovint la rutina i la inèrcia ens porten, sense tan sols acabar de saber-ho, a una existència buida mancada de cap altre al·licient més que el de sobreviure al dia a dia. L’Armand i l’Elena són dos jubilats que es coneixen a les classes de ioga d’un centre cívic. Ell és vidu de fa poc temps i porta al coll el pes del dol recent, però també el d’una pèrdua més antiga —una filla que mai no arribà a néixer— que condicionà per sempre la dinàmica familiar i que, en certa manera, ha acabat distanciant-lo del primogènit, que ara viu a Anglaterra. Ella és una parvulista jubilada que enyora els anys a l’escola, que fa mesos que ha començat a entreveure el reflex de sa mare en el fons del mirall i que, potser per orgull o covardia o qui sap si, també, com a conseqüència d’una educació en la renúncia i l’aguant, fa molts anys que conviu amb un marit amb qui ja no s’estimen. Els dos protagonistes no arriben a ser plenament conscients que les seves vides es troben en un atzucac fins al dia que es coneixen i comencen a bastir una relació senzilla, sense gaires pretensions, ni complicacions i, sobretot, basada en el tracte implícit de no fer-se preguntes.
La voluntat de no saber i de viure d’esquena al passat acaba essent, però, un miratge efímer. Una carta del fill que acaba de ser pare i reclama una visita o la constatació que l’Elena és una dona casada semblen fer trontollar per uns instants la felicitat «inconscient» en què s’havien instal·lat els protagonistes. La realitat arriba per imposar-se i, malgrat el parèntesi que els suposa un viatge idíl·lic al sud d’Anglaterra, la rutina de sempre i el marit que ha hagut d’esperar que la muller «traspassàs» la frontera de la fidelitat per tornar a mirar-se-la de nou tracten de tornar a atrapar l’Elena. Tanmateix, la llavor del canvi i la intuïció d’una vida més plena esdevenen l’esperó suficient perquè l’Elena es tregui la motxilla de les pors i vulgui aprendre a pedalar de nou per descobrir-se autònoma per primera vegada en qui sap quant de temps.
La història de l’Armand i l’Elena no és una història d’amor de grans gestos o paraules grandiloqüents, però és potser aquesta senzillesa i proximitat allò que justament ens interpel·la com a lectors i ens convida a qüestionar-nos la vida i la mateixa felicitat més enllà del dia a dia més immediat i sorollós.