Hi ha una tècnica de rajos X que s’aplica a l’arqueologia per detectar capes i materials i pòsits imperceptibles a l’ull humà. La tècnica apama amb precisió tot allò que ens ha precedit, acumulat en el subsòl, i que ens explica on som ara. Una operació similar porta a terme Sebastià Alzamora a la seva darrera narració, un canvi de registre excepcional d’algú que es passeja amb comoditat per camps literaris molt dispars.
Abans de Ràbia, l’autor havia alçat una novel·la monumental a partir de la relació entre dues grans figures mallorquines de condició i tarannà allunyadíssims, el banquer Joan March i el savi Joan Mascarell. Ara, en canvi, transita per personatges i paisatges amargenats, una vida menuda que subsisteix, malgrat la perplexitat, la foscúria i les hostilitats de la ira. Excel·lent observador, narrador primmirat, Ràbia posa el focus sobre l’atmosfera viciada i feixistoide que respirem, amb detalls que l’ull nu sovint passa per alt. Aquesta atmosfera de corrupció moral s’introdueix per tot arreu, com la sorra de la pedrera il·legal de Bellavista, una urbanització de cases adossades a la badia de Palma, que és el centre del llibre.
Repassant el paisatge i la seva estratificació, les actituds i els maltractaments normalitzats, traça el procés d’autodestrucció d’un lloc i d’una societat: «Cada lloc per on passava es podia mirar com a parc temàtic, com a asil o com a desguàs». Les postals idíl·liques fa temps que han quedat fetes bocins. Les substitueix per escabroses postals turístiques, urbanes i urbanístiques, acostades a la mirada quotidiana del passejant —un narrador que es fa proper a l’autor—, que li permeten crear una narrativa de la devastació. Aquí rau una de les fites de l’obra: mostrar de manera clarivident, amb una novel·la atmosfèrica, delicada i incisiva, com tota maniobra de depredació urbanística i turística, tota explotació desaforada d’un lloc comporta una devastació moral, col·lectiva i personal. Res no és en va, res no surt gratis, sinó tot el contrari. La distància entre els discursos públics i la realitat al descobert —la que ens va desgranant el passejant-narrador— no fa més que augmentar la ràbia sistèmica i arrelada. Per aquesta raó, el llibre va més enllà d’un aplec costumista d’estampes incòmodes i estridents, en alguns moments hilarants i grotesques —saraus per al turisme, borratxeres i sexe exhibicionistes, veïns maltractadors, policies corruptes, destrucció del paisatge, de persones i d’animals, l’absurd «rotund i incontestable» i l’absurditat fent una xaranga embogida… Relliga tot això amb la subtilesa de com la ira va caient, com una pluja fina.
En una visita del passejant-narrador amb la seva gossa, la Taylor —relació commovedora—, al veterinari, aquest li explica que l’únic que es pot fer amb la ràbia —la malaltia dels animals— és contenir-la amb la vacuna. La Taylor morirà per l’altra ràbia, enverinada no se sap per qui. Aquesta imatge ressonarà en diversos passatges de la novel·la que s’interroga sobre què podem fer de la ràbia social, com l’entenem, com hi reaccionem. Està salpebrada de referències literàries i reflexions que apropen l’obra a un transgènere d’allò més saludable: «tots els subjectes cruels, o estúpids, o repulsius, han estat en el seu dia criatures adorables».
A vegades poden semblar innecessaris alguns frens i «flagel·lacions» que es posa el narrador. Però la seva contenció, sense alliçonar, ni contraatacar la provocació, mostrant-se com un solitari perdut com altres personatges amargenats, entranyables, de la cosmogonia local —aplegats al bar del Miro, un serbi, un refugi circumstancial— és clau per desplegar amb èxit aquesta paràbola de la destrucció. No hi ha sermons, sinó crueses. I les crueses s’ensenyen pelant les capes de trampes instal·lades per sistema en les profunditats de la realitat, com, al final, quan es passeja fins al cor de les galeries de les bateries militars. I ensenyant, també, la injustícia, l’absurd i l’atzar de la violència, davant les quals ningú queda en lloc segur.