Tot i l’existència de precedents notables, ha sigut en les últimes tres dècades, a partir de l’obra col·lectiva Historia de las Fallas (Levante-EMV, 1990) i l’estudi d’Antonio Ariño La ciudad ritual (Anthropos – Ministerio de Cultura, 1992), quan hem començat a disposar d’una àmplia bibliografia al voltant de la festa de les Falles en forma de llibres, monografies, articles en revistes i llibrets de falla o comunicacions en jornades i congressos. Es tracta d’una àmplia producció que ens ha permés aprofundir en el nostre coneixement sobre la festa gran dels valencians des de l’estudi acadèmic fins a l’aproximació en forma de crònica. De manera semblant, en els últims anys s’ha anat generat un corpus literari al voltant del València CF entre la ficció literària, els llibres memorialístics, les aproximacions històriques i, fins i tot, l’estudi sociològic (com el dut a terme per Vicent Flor amb el seu assaig Nosaltres som el València). Tota aquesta producció s’ha desenvolupat, paradoxalment —o potser esperonada per aquest fet—, en paral·lel a la progressiva descapitalització (econòmica, esportiva i social) del club, i a l’aparició de plataformes d’agitació i de preservació de la memòria del València CF.
Aquesta bibliografia s’amplia ara amb un nou llibre, Les falles i el bar Torino, que pretén abordar dos fenòmens que en l’últim segle han esdevingut hegemònics en els àmbits més populars de la societat valenciana. Com apunten els autors, l’objectiu és «reconstruir la nostra versió d’una relació de fenòmens populars, les mútues interaccions entre el futbol valencià (fonamentalment el València) i el món faller», però també deixen clars d’entrada els límits que es marquen en el seu treball (p. 19): «Pensem que estos primers apunts poden aprofitar per a estar alerta davant les evolucions d’estes manifestacions de la cultura popular. […] Però no presentem un llibre d’anàlisi acadèmica, ni ho pretenem. El fem des de dins, de la festa i del poble de Mestalla, com a aficionats a les falles i al València, com a seguidors. De la mà de la curiositat.»
Des d’aquestes coordenades es desenvolupa un llibre escrit a sis mans en què la memòria esportiva i social del club es fon amb la de la festa fallera tenint com a fons l’evolució urbana del Cap i Casal. Els autors plantegen un recorregut cronològic, un enfocament que acaba resultant arriscat, ja que, si bé l’estil aporta un relat fluid que guia el lector per un viatge a través del temps, el repàs acaba quedant-se moltes voltes en una simple relació d’anècdotes, fets o personatges ja coneguts, que comparteixen un moment històric, però que en ocasions s’encavalquen abruptament, sense acabar de trobar una articulació clara. Així, de la referència a la primera falla de temàtica futbolística de 1910 es passa a la figura de Tomás Trénor Palavicino en el mateix paràgraf sense solució de continuïtat (p. 39), o de la fundació de la revista Pensat i Fet el 1912 a l’augment el 1914 de la freqüència d’aparició de ressenyes esportives en la premsa de l’època (p. 40). D’altra banda, l’excés de dades (noms de jugadors, directius, resultats de partits, arbitratges, data de naixement d’un jugador i parentiu amb el governador civil que ordenà assolar les muralles de la ciutat…), si bé intenten cohesionar la informació, acaben aclaparant el lector (p. 80).
Des del títol, el llibre apel·la a l’imaginari sentimental del club de Mestalla (el bar Torino n’és el lloc fundacional, el quilòmetre zero de la memòria, un espai geogràfic i sentimental que tindrà una presència recurrent al llarg del llibre), però alhora és testimoni d’un desequilibri que recorre tota l’obra. El detall i la minuciositat en el recull i la presentació de dades referides a la història i l’evolució del club no tenen el seu correlat en l’aportació de dades que expliquen els canvis experimentats per la festa fallera, que tendeix a aparéixer subsidiàriament, sense que hi haja un equilibri entre els dos fenòmens socials que s’aborden en el llibre. Així, el trajecte per les primeres dècades queda descompensat a favor del club de Mestalla, ja que són poques les referències a les Falles, justament en uns anys interessants per a la seua configuració com a festa moderna i popular, amb un creixent pes en la vida de la ciutat i el desenvolupament de nous models de gestió institucional.
De la mateixa manera, si bé resulta sempre interessant la reivindicació de noms de l’imaginari valencianista recuperats en els últims anys, com ara Vicent Peris i la seua filla Merchina o Josep Rodríguez Tortajada, trobem a faltar els equivalents en l’àmbit faller. Quins són els capitostos de les Falles? Quines relacions amb el poder polític i econòmic de la ciutat tenen? Quines comissions eren i són les capdavanteres? Quines persones les integraven? Quines comissions i artistes triomfaven en el palmarés faller?
Per això, si bé els autors deixen ben clar des de l’inici quina és la intenció del llibre, a l’hora de tractar l’etapa final trobem a faltar alguna referència més àmplia a la deriva mercantilista seguida per la festa i el futbol, els efectes negatius de les bambolles, la fugida endavant de certes comissions capdavanteres, l’impacte dels patrocinis, l’assumpció de models de gestió empresarials… Són problemes compartits pel futbol i les Falles, que han condicionat la seua evolució en els darrers anys i la posició amb què aquests dos fenòmens socials planten cara a un futur incert.