Antoni Ferrando acaba de publicar un llibre important. Ho és pel pes dels dos personatges que hi analitza, per la impecable tasca de documentació en què sustenta el seu estudi i per la claredat expositiva amb què el presenta. Llorente i Blasco Ibáñez. Entre la política i la literatura és un molt bon llibre sobre els contactes entre dos tòtems de la història valenciana que no necessiten presentació. Sobre ells, Ferrando llança una contundent premissa inicial: «Tots dos van contribuir decisivament a consolidar la satel·lització de la vida cultural i política valenciana de l’època respecte de l’espanyola». Llegida l’argumentació posterior, la veritat és que es fa molt difícil contradir-lo.
L’inici ens situa. Es tracta d’una visió panoràmica del paisatge cultural i polític de l’últim quart del vuit-cents amb molta correcció acadèmica, molta definició aclaridora i molta preocupació per no desorientar el lector no especialitzat: què fou la Renaixença, què no fou, qui l’oxigenà i qui l’ofegà, etcètera. A partir d’ací comença una repassada exhaustiva de la bibliografia produïda sobre tots dos personatges i sobre la seua relació, com també de la producció periodística que l’un i l’altre publicaren, respectivament, a El Pueblo i Las Provincias. És una ullada intensiva que evita, això sí, circumloquis farragosos i excessos erudits. S’agraeix. La prosa és efectiva i el relat que construeix amb tot aquell material, molt il·lustratiu. L’exemple immillorable és el monumental debat que esclatà entre ells alhora que ho feia la crisi de Cuba.
Paradoxalment o no, tots dos volien solucionar-la de la mateixa manera: a tirs. El matís, com bé rescata l’autor, era que Blasco es queixava que a ultramar anaven a morir els pobres només, perquè els rics pagaven l’exempció d’anar-hi: «¡Que vayan todos: pobres y ricos!», cridà en algun dels seus memorables articles polítics. Llorente, en canvi, beneïa totes les aportacions a tan gloriosa i caríssima missió, ja foren els impostos o la vida. Els seus preciosos i patrioters versos de Cartes de soldat sancionen aquesta idea. En aquelles línies, Llorente parlava d’un jove de Benicolet que escrivia a sa mare, primer ferit i més tard ja moribund. Existí? Sembla que cal descartar-ho, diu Ferrando, fill del mateix poble de la Vall d’Albaida. Un dels vuit punts del llibre el dedica precisament a l’estudi lingüístic del poema, segurament la part més específica i purament acadèmica del paper, que acaba la seua primera part ací.
La segona se centra en la llengua. La que volia l’un i la que volia l’altre. L’autor col·loca cadascú al seu lloc i em sembla que ho fa sense molts dels tics que han marcat el segle xx per aquest cantó, com les justificacions amb Blasco o els excessos crítics amb Llorente. Proposa, simplement, un balanç sense manies. I el fonamenta. Blasco no sentí mai interés real pel valencià, que veia com un «dialecto» a sacrificar en l’altar del progrés, mentre que Llorente sí que en sentí, però sense atrevir-se mai a anar més enllà de la línia que marcaven les circumstàncies. Ferrando explica transparentment els perquès de l’assumpte. Llegir-lo és entendre’ns, també