Sergi Belbel (Terrassa, 1963) és el dramaturg més destacat de la literatura teatral catalana actual. Si fa no fa, dins del món del teatre ocupa un lloc semblant al de Quim Monzó dins de la narrativa. Inicià ja des de ben jove una trajectòria en ràpid ascens, donant-se a conèixer en la dècada dels vuitanta amb obres com ara Caleidoscopis i els fars d’avui o Elsa Schneider. Els estudis de Filologia a la Universitat Autònoma de Barcelona, on va ser un dels membres fundadors de l’Aula de Teatre, el van posar en contacte amb Josep Sanchis Sinisterra i els seus Laboratoris de Dramatúrgia Actoral i amb Josep Maria Benet i Jornet, que seguia amb interès les activitats de l’Aula de Teatre. Aquests van ser, per tant, els seus mestres. El 1988 s’incorporà com a professor a l’Institut del Teatre de Barcelona i s’hi estigué fins que el 2006 començà a exercir de director artístic del Teatre Nacional de Catalunya.
La seva producció com a dramaturg compta amb una trentena d’obres, que han despertat l’interès arreu del món. Així, les seves peces s’han representat als escenaris d’Alemanya, el Japó, Mèxic, Austràlia, França, Suïssa, Noruega o Xipre. Com a director escènic, ha arribat a estrenar fins a quatre obres l’any, en tot tipus de sales i amb un repertori que ha inclòs sempre una gran varietat de corrents i de temàtiques. A més, ha treballat junt amb actrius i actors de renom com ara Anna Lizaran, Emma Vilarasau, Jordi Bosch, les T de Teatre, Laura Conejero, Jordi Boixaderas, Elisabet Casanovas…
L’any 1988, la seva trajectòria com a director començà a adquirir notorietat amb la posada en escena de L’augment, de George Perec. És des d’aleshores que Belbel compagina la direcció de textos propis (Carícies, Després de la pluja, Morir, A la Toscana…) amb la d’obres d’altres autors: des de Shakespeare i Beckett fins a autors catalans coetanis com ara Jordi Galceran i Carles Batlle o joves autores com Clàudia Cedó. El criteri que l’ha guiat ha estat –en les seves mateixes paraules– triar els textos que li hagués agradat escriure. Mai ha cregut que la seva tasca de director estigués dissociada de la seva constant dedicació a l’escriptura. És més, ni tan sols creu en la idoneïtat de la figura del director pur, del director sense empenta literària, del director com a simple intermediari entre el text i el públic. Per a Belbel, la direcció és només una part de la dramatúrgia i, al seu torn, la dramatúrgia és només la primera pedra de l’espectacle teatral.
Si fem un breu repàs de les nombroses obres que ha dirigit, hi trobem des d’El mercader de Venècia de Shakespeare i L’hostalera de Goldoni fins a Agost, de Tracy Letts, o l’esbojarrada comèdia Vaselina, de Gabriele di Luca. La manera de fer de Belbel, ajustada al text i receptiva a l’ofici dels actors, ha anat aconseguint introduir en els escenaris catalans un repertori atractiu i d’una generosa amplitud. I una idèntica efectivitat tingué el seu pas com a director artístic del Teatre Nacional de Catalunya entre els anys 2006 i 2013.
Convençut que calia consolidar i ampliar el nombre d’espectadors, que calia omplir les sales públiques de gom a gom, en lloc d’iniciar aparatosos experiments elitistes o erràtiques davallades cap a la frívola espectacularitat i el xaronisme, es proposà fer un teatre equilibrat, que oferís productes de qualitat i de rigor cultural, combinant el patrimoni propi amb el de l’exterior. En definitiva, un teatre que comptés amb una oferta el més variada possible sense caure mai en la facilitat i que pogués arribar a interessar un gran sector de ciutadans. A banda d’això, però, i potser com a conseqüència de la seva llarga experiència com a autor i director, Belbel també contribuí a impulsar projectes com el T6, que proporcionà ajudes als dramaturgs catalans perquè desenvolupessin i portessin a escena un text propi. Aquesta iniciativa memorable, que acabà amb una típica retallada del pressupost institucional, donà veu a autors com ara Jordi Galceran, Pere Riera, Cristina Clemente, Victòria Szpunberg, Josep Maria Miró, Marilia Samper, Pau Miró, Jordi Casanovas o Marta Buchaca, i animà l’ambient teatral català.
Sens dubte, Belbel és algú obsedit per fer que el teatre català funcioni, avanci, millori… Tal com ho ha fet a França, Alemanya o Anglaterra. No es limita a desitjar que el teatre català faci la viu-viu o agonitzi, amb butaques buides o espectadors que hi van perquè els han regalat una entrada en el banc on han invertit en un pla de pensions per anar a veure no se sap ben bé què i representat per no se sap exactament qui. És evident que a nosaltres, com a valencians, encara ens queda molt per aprendre. Els teatres gairebé sempre estan buits. Admetem-ho: costa d’omplir-los, i no es tracta només d’una qüestió econòmica. Potser el que necessitem és, ni més ni menys, gent com Sergi Belbel.