Tots els colors del blanc ens mostra dos mons antagònics: per una banda, un món a punt de perdre’s, una comunitat que (com tantes altres) desapareix i s’assimila i, per l’altra, un món globalitzat i homogeni que fulmina els trets culturals de les comunitats minoritzades. Dues cares de la mateixa moneda explicades des de les misèries i l’autoodi de personatges que juguen un paper ben diferent en aquesta relació contradictòria.
El text ens situa en una comunitat originària d’un indret volgudament inconcret. Segons la nota introductòria «…hipotèticament, en algun lloc d’Escandinàvia, de la Península de Kola o, fins i tot, de la zona àrtica de Sibèria». Malgrat que se’ns explica que el poble xaatmi no és real sinó creat per l’autor, també sabem que està inspirat en el poble sami, i que l’autor va fer un treball de documentació previ sobre aquesta comunitat real i la seva cultura per dotar l’obra de versemblança. És un text que va de llengües, on l’autor ens presenta un joc lingüístic aparentment ben aconseguit, que sembla que hagi de funcionar en escena. El català i el xaatmi sonen igual, es pronuncien igual, es declamen igual a les orelles del lector-espectador; no hi ha accents diferents ni parlars enrarits, sinó uns personatges que parlen de la mateixa manera (en català), però que sembla que no acaben d’entendre’s entre ells.
A Tots els colors del blanc, l’última persona que parla el xaatmi, Nit de Vent, amb la qual desapareixerà la llengua i la memòria d’aquesta cultura, és entrevistada per un antropòleg que, fascinat per l’autenticitat dels pobles moribunds, pretén rescatar les paraules abans que morin del tot. Les paraules fan el món (ens diu l’autor a través dels personatges), les coses no poden existir sense paraules. Amb això ens dona un marc, una declaració d’intencions, que dota les llengües i les cultures d’una importància cabdal, perquè si el món no pot existir sense paraules, les llengües són la riquesa del món. Però hi ha moltes més coses. L’obra també és el relat d’una situació cada cop més habitual: l’assimilació de pobles (territoris i cultures) a cop de talonari o expropiació. Joanmiquel ens mostra les complexitats i els grisos d’aquesta situació política a partir d’uns personatges més aviat miserables. L’autoodi de les dues cares de la moneda, l’etern buscar allò que no tenim, que no som. La jove xaatmi, per a qui la comunitat originària ha estat una limitació, una vergonya, no pensa dedicar el més mínim esforç a recuperar ni salvar res, i només espera deixar de ser part d’un paisatge. El jove acadèmic, per contra, cansat de la poca autenticitat del món on viu, exotitza les minories i només busca amarar-se d’allò únic per sentir-se una mica més especial. L’àvia, Nit de Vent, a base d’intentar protegir les seves arrels ha coartat la voluntat de les seves descendents i, potser, ha contribuït als seus mals, cosa que, en el fons, no es perdona.
Arriba un punt, però, que aquest text poètic amb molta bellesa i poca acció es converteix en una espècie de thriller. Els protagonistes, que tenien un lloc definit i representaven una veu molt clara, es difuminen, la importància que contenien en la trama es capgira sobtadament i descobrim una tràgica història que es remunta al passat. Un quart personatge aparentment insignificant acaba descobrint-se com a portador de moltes desgràcies, i una fantasma que ha anat traient el nas, es presenta com la base de les ferides passades que han marcat a cadascun dels protagonistes. No puc afirmar amb certesa que aquest canvi funcioni. No s’ha generat prou expectativa com perquè les sorpreses finals tinguin un bon efecte; apareixen escenes que no s’acaba d’entendre si van de debò o són una paròdia i, en general, m’ha semblat trobar-me en un intent una mica fallit de registre de suspens.
En definitiva, una obra que sembla que tingui dos tempos que no acaben de quallar, però que té bellesa i poesia, i que ens parla d’un tema que a poca gent li importa ja avui dia, fet que és d’agrair.