Marta Barceló és un nom que comença a destacar en la dramatúrgia catalana actual a causa dels diversos reconeixements que han rebut darrerament les seves obres. Dins del camp de les arts escèniques, l’autora es va formar en l’especialitat de gest a l’Institut del Teatre de Barcelona i, més tard, a The Circus Space de Londres. Al final dels anys noranta, en acabar el seu període formatiu, fundà la productora Res de Res i En Blanc, on va treballar durant vint anys com a trapezista, actriu i autora d’obres de teatre gestual, teatre-dansa, teatre-circ i, també, teatre de text.
Amb tot, Marta Barceló no es va donar a conèixer com a dramaturga fins al 2016, quan guanyà el Torneig de Dramatúrgia del Temporada Alta de Girona, amb l’obra Tocar mare, que s’ha llegit també al Transatlántico de Buenos Aires i al Sibiu International Theatre Festival de Romania, un dels festivals més acreditats d’Europa.
En les seves peces explica històries de gent “normal”, amb la intenció de criticar alguns dels tòpics i de les actituds hipòcrites de la nostra societat. Així, les seves protagonistes acostumen a ser dones a qui ha tocat viure una situació complicada que, sovint, no té culpables directes o visibles. El conflicte dramàtic de les seves peces, per tant, irromp de la catàstrofe, i és per això que el lector es compadeix i s’identifica fàcilment amb aquell personatge que, simplement, ha tingut “mala sort”. Això és el que passa també en el cas de la seva darrera obra, Anar a Saturn i tornar, que ha rebut el Premi de Teatre Ciutat d’Alzira aquest 2021.
Anar a Saturn i tornar és la història d’una professora d’institut a qui diagnostiquen un càncer de mama. L’obra consta d’un llarg monòleg de prosa poètica, on la protagonista explica com viu el descobriment de la malaltia, el procés de la quimioteràpia i la repercussió que això té en l’àmbit familiar. Però, sobretot, el que li interessa a l’autora és justament reflectir l’estigma social que acompanya les malaltes de càncer de mama.
Allò que més crida l’atenció d’aquest monòleg (a banda, com he dit, de la poètica del discurs de la protagonista, que és capaç d’evocar imatges de la vida quotidiana i d’embellir-les amb un llenguatge senzill, sense floritures innecessàries) és el tractament de la malaltia. En l’obra de Barceló, no hi trobem heroïnes, sinó gent de carn i ossos que només vol sobreviure. L’autora critica els discursos simplistes que parlen de la lluita contra el càncer i que ens fan creure que aquesta malaltia és com una mena de guerra, on hi ha d’haver guanyadors i perdedors.
No cal dir que tot és molt més complex que això. En aquest sentit, l’obra és d’un realisme colpidor, i això segurament es deu a la manera com Barceló va confegir la peça. Tal com diu Isabel Marcillas en el pròleg, abans d’escriure Anar a Saturn i tornar, l’autora va fer diverses entrevistes a gent que havia patit càncer de mama. La recollida dels seus testimonis possibilità que en l’obra es parlés de la malaltia d’una manera més completa, cercant aquelles preocupacions més quotidianes i també més humanes de les malaltes de càncer.
Ara bé, així com Barceló té cura de no caure en banalitats quan parla del càncer, no pot evitar reproduir els tòpics més gastats quan fa referència a la professió de Rosa, la protagonista de l’obra. Com a professora, Rosa sent debilitat per Fede: un pèssim estudiant des del punt de vista acadèmic que, com no podia ser d’una altra manera, és també el més generós i bondadós de la classe. D’altra banda, tot i que l’obra està escrita en forma de monòleg, dins d’aquest trobem la incorporació d’altres veus de la història, entre elles, la de Fede, que, curiosament, parla en castellà. Què passa en la dramatúrgia catalana actual? És que pensem que som més realistes per incorporar personatges estereotipats que parlen en castellà? És que volem tornar als sainets d’Escalante i a l’època en què les lleis espanyoles obligaven a incorporar en totes les obres estrenades com a mínim un personatge que parlés castellà? Ens hauria de preocupar aquesta tendència estúpida i totalment injustificada de voler incrustar el castellà en les obres de teatre en català. Marta Barceló no és l’única que ho fa, i potser l’arrel del problema està en les telesèries nyonyes de TV3. D’altra banda, en aquesta peça, Barceló encara va més enllà: alguns dels personatges, quan es dirigeixen a Fede, canvien de llengua i acaben parlant també en castellà, com si això fos el més natural, el més coherent. Això ja no és realisme. Això és clarament una aposta ideològica per la diglòssia més carrinclona.