…I Raig Verd va afegir un nou títol de Le Guin al seu catàleg: Tehanu, de 1990, la quarta etapa del cicle de Terramar. Divuit anys després del darrer títol de la sèrie, l’autora reprèn aquesta història fantàstica. Però ho fa capgirant completament la perspectiva que havia emprat fins llavors. A l’epíleg, ho explica així: «En l’època que vaig escriure aquesta novel·la, necessitava mirar-me l’heroisme des de fora i des de sota, des del punt de vista de la gent que no hi està inclosa. Els qui no poden fer màgia. Els qui no tenen vares brillants ni espases. Les dones, els nens, els pobres, els vells, els desposseïts de poder». En fi, que aquí, lluny de recuperar la hipermasculinització que, majoritàriament, imperava a la trilogia inicial, el protagonisme recau en les dones.
També hi ha una altra diferència amb els volums que el precedeixen: Tehanu no comença amb un salt temporal, i només hi ha un lapse de pocs dies entre el final de La costa més llunyana i els fets que ocorren en aquesta història. Tot i així, com que n’és protagonista la Tenar, que només havia sortit al segon llibre –el qual, en l’univers de Terramar, té lloc uns vint-i-cinc anys abans dels fets d’aquesta entrega–, el lector és testimoni de com el temps ha fet evolucionar els personatges. Perquè la Tenar –que ara és vídua d’un granger i mare de dos fills que ja s’han independitzat– es fa càrrec de la Therru, una nena esguerrada, víctima d’una violació i de les flames: l’adopta i malda per donar-li una llar. Terramar passa per un moment ple d’incertesa i canvis: la màgia està desajustada i les conseqüències del desassossec i la perversió que imperaven en la societat són evidents. Som a les portes d’un canvi profund que sacsejarà tot aquest món, i la Tenar i la Therru, sense saber-ho, seran la clau per a obrir-les.
Le Guin continua emprant el recurs del viatge, però, en lloc de presentar-nos grans desplaçaments geogràfics, ens proposa una novel·la més introspectiva: les aventures deixen pas a les lluites dels actors d’aquesta història amb els propis fantasmes i nosaltres ens disfressem de testimonis d’aquestes mutacions. O fins i tot alguna cosa més, perquè, en aquesta ocasió, l’autora ens mostra el resultat del periple vital dels personatges i, de fet, ens converteix en els seus acompanyants. La Tenar i en Ged, cadascú a la seva manera, han d’aprendre a acceptar qui són, què han esdevingut i els motius que els han empès a ser-ho. D’una banda, aquesta obra ofereix un regal, sobretot per als lectors més joves, ja que ens mostra uns individus més complexos, herois que, un cop acabades les seves aventures, han de continuar fent front a les vicissituds de la quotidianitat i a la violència (in)visible de la societat. I que, lluny de ser monolítics, multipliquen les seves facetes i contradiccions. D’altra banda, l’autora és capaç de plantejar un ventall molt ampli de temes amb solidesa i en un nombre relativament reduït de pàgines. Treballa qüestions com la violència de gènere, el dol, l’autoconfiança, el valor de les segones oportunitats i, com ja ens té acostumats, el poder de la paraula. Ara bé, l’aspecte que fa més únic Tehanu és la manera com Le Guin, servint-se dels dubtes que expressa la Tenar, és capaç de qüestionar i criticar els rols de gènere a la fantasia, i també a la literatura en el sentit més ampli.
Quin és el poder d’una dona? Què representen, en realitat, el poder i la llibertat? Podríem dir que, tot plegat, constitueix un tipus diferent de màgia? Le Guin ens convida a pensar en aquestes preguntes tot camuflant-les entre dracs, mags, sacerdotesses i, sobretot, gent ordinària que procura entendre el seu món. Fins que Raig Verd no completi la publicació de tot el cicle de Terramar, per fer més dolça l’espera, convido els lectors a celebrar i a capbussar-se en qualsevol de les cinc entregues que ja tenim al nostre abast.