Les closques és una novel·la ambiciosa (potser massa: en parlarem) que té l’aroma d’una saga familiar. I diem l’aroma, perquè l’argument només ocupa tres o quatre dècades i gira, fonamentalment, al voltant de la vida de l’Arnau, que tot just té 28 anys… parlar de saga em sembla una mica exagerat. Ens explica la història de l’Arnau, dèiem, amb el pretext del retrobament amb la seva filla de vuit anys després d’uns anys d’absència.
La novel·la transcorre en diversos plans temporals que es van juxtaposant (a vegades de manera una mica gratuïta), però que fonamentalment podem fixar en dos temps: el present de l’obra, l’any 1975 («feia un any que l’havien mort [en Salvador Puig-Antich]») quan Arnau es retroba amb la seva filla, i els anys cinquanta i seixanta, amb la infantesa de l’Arnau al delta (una infantesa i un entorns durs, amb una violència latent i sovint explícita, que queda clara des de la primera pàgina i la omnipresència de la mort –de les persones, els animals, les coses–) i els seus anys de joventut en una Barcelona sòrdida i emigració a Suïssa i retorn fins a ser pare.
Hem dit que potser és massa ambiciosa, i aquesta és ensems la principal virtut i el principal defecte de l’obra, que, ja ho diem ara, no és una gran novel·la però sí que és una magnífica primera novel·la. Viñas demostra que és, o que pot ser, una autèntica escriptora de raça. Té una clara voluntat d’estil i no li fa por enfrontar-se al repte que és parlar d’un temps que no és el seu i que no ha pogut conèixer. Condensar la història de diverses generacions –quan ella ha viscut poc més de dues dècades– i fer-ho amb una estructura narrativa no del tot convencional. No se n’acaba de sortir, però el resultat és una bona primera novel·la.
Les veus dels personatges no acaben de ser, al meu entendre, prou diferents i en algun cas són del tot inversemblants –quina nena de 8 anys diria res com «La veu del narrador era d’home i era greu» (p.108)–. Amb tot, hi ha bones intuïcions i tan de bo l’autora s’hagués atrevit a aprofundir-hi una mica més: l’aposta de reflectir el parlar de la seva terra (i com es va perdent a cop de generació) n’és una, tot i que sembla que s’hagi quedat a mig camí, i és una llàstima, perquè la idea és tot un encert.
L’arquitectura, els salts temporals, la juxtaposició de moments, fins i tot la simetria d’alguns passatges, no acaba de ser del tot rodona i en algun moment sembla fins i tot gratuïta, més fruit de l’acumulació de petites històries que Viñas anava escrivint al llarg del temps, que no pas d’una reflexió profunda sobre l’estructura que volia donar a la novel·la.
Mentre la rellegia –com els bons llibres, no només aguanta una relectura, sinó que hi millora– em demanava que si en lloc de fer una novel·la fragmentària hagués pres la forma d’un recull de relats, hauria pogut aprofundir una mica més en alguna de les històries secundàries que a Les closques només s’entrelluquen i deixen el lector amb el dubte de si realment calien o si les ha acabat posant perquè no hi volia renunciar, ja que no són necessàries ni per a la història ni per als personatges, i potser hauria acabat donant-nos un univers més ric, més sòlid, més acabat.
Caldria passar la rella per alguns tòpics i evitar o, si més no, dosificar, algunes imatges i metàfores massa clarament importades de Rodoreda (no m’interpreteu malament, és signe de normalitat, i ho hem de celebrar, que els nous escriptors beguin i s’emmirallin en els mestres de la pròpia tradició –la violència de Català també impregna bona part de l’obra–) però de nou, s’agrairia que l’autora anés una mica més enllà i ens parlés més amb la seva pròpia veu: és Viñas a qui volem escoltar, no Viñas fent de Rodoreda.
Però si he posat èmfasi en aquestes qüestions és per dos motius: el primer, i menys important, perquè serveixi d’advertència al lector que fruit del ressò que se sol donar en aquest país nostre als nous talents, sobretot quan publiquen segons on, pot esperar trobar-se una obra mestra, i no l’és pas (però sí que hi trobarà una bona novel·la que farà bé de llegir), i el segon, i més important, perquè crec, honestament, que Viñas té un talent immens, i si persevera, si s’hi dedica, si es corregeix, si revisa, si reescriu (en algun moment he arribat a pensar que seria una operació molt interessant que Viñas refés aquesta novel·la d’aquí a deu o vint anys, segur que en sortiria una obra molt més rodona), si no té por d’arriscar-se, d’equivocar-se, si no es deixa enlluernar pels llagoters… vaja, si realment vol, pot arribar a ser un nom de pes en la nostra literatura.
Bravo, doncs, per al jurat del Documenta i per a l’editora de l’Altra, per apostar per aquests joves valors, i per donar l’oportunitat als lectors de descobrir noves veus que, de ben segur, ens donaran moltes alegries.